La vida en un blog

La persistència de la memòria (Publicat a Valors)

2012-02-06T13:52:00.001+01:00

L’any 1931, l’universal pintor empordanès de bigoti psicodèlic, Salvador Dalí pintava “La persistència de la memòria”. Al quadre, els rellotges tous, densos, llefiscosos i deformats s’emmarquen en una massa inquietant badia de Port-Lligat, territori mític del pintor. El temps està aturat, el passat no marxa.

Aquest títol, més que no pas els simbòlics rellotges a punt de vessar, m’ha estat perseguint des de fa dies, relacionant-lo amb la mort de Manuel Fraga Iribarne, el judici a Baltasar Garzón o el darrer llibre de Valentí Puig, Barcelona cau. El passat dolorós i amarg, lluny de ser paït, és més present que mai. El trauma de la Guerra Civil, morts els protagonistes, continua amb més ferotgia i força que mai en les generacions posteriors. Morts per desenterrar, trajectòries durant els anys de plom que pesen com una llosa o es mostren amb orgull com una medalla, ideologies superades que es mantenen per inèrcia i pel record de temps gloriosos... Avui encara vivim, de les guerres dels nostres avis.

I sinó, com s’explica que no hi hagués gaire espai en la lloança excessiva a l’exministre del dictador i la venjança pòstuma contra el polític difunt? Com s’explica que encara hi hagi suspicàcies per voler explicar la història negre d’un altre sant de la Transició espanyola, com Santiago Carrillo? Com és que encara perviu imatgeria, lemes, crits, càntics, uniformes, estils que remeten a una revolució pendent, roja i negre (de la Falange o de la Fai) o roja y gualda? Com és que hi ha fatxendes irresponsablement enyoradissos d’un temps terrible, que es permeten el luxe de parlar dels Pios Moa catalans els qui veuen la Guerra Civil com el “Desastre Nacional” del que parlava Joan Sales, i volen explicar aquella Catalunya que va perdre la llibertat al primer tret? Suposo però, que a l’autor d’Incerta glòria, comunista abans de la guerra i desenganyat aviat, oficial de l’exèrcit de la República i exiliat partidari d’agafar les armes però també de continuar el combat des de les lletres i des de la llengua, ningú pot negar credencial d’antifranquista.

Parlem amb la nostra família, descobrim que cadascuna d’elles serveix per explicar la Història sencera d’un poble; estudiem el passat fins a esdevenir-ne una mena de mèdiums deleroses de fer parlar als morts; remenem als somnis obscurs del que podia haver estat i no fou i els posem a la llum del dia, ... d’acord, però tota la nostra lluita no pot ser si no és favor del futur, sinó encarem la recerca de la veritat, costi el que costi, ens hi deixem el que ens hi deixem pel camí, en pro d’una nova saviesa. Si, com guerrers nostàlgics només pretenem guanyar les batalles que van perdre els nostres avis, vèncer les tristes derrotes dels nostres pares o venjar l’infausta memòria del nostre poble, caminarem pel pedregar i no haurà servit de res. Bé, potser si que haurà servit per quedar-nos penjant d’una branca, com els rellotges tous de Dalí, a “La pervivència de la memòria”.

Jordi Pujol i el món intel·lectual

2012-02-04T12:48:00.002+01:00

"El món intel·lectual i cultural català, a finals dels setanta, tenia molta categoria i va fer un gran servei al país. Cal dir que la majoria van ser molt fidels a Catalunya. Però, pel que fa al model de país i de societat, vull dir des del punt de vista de la traducció política del seu pensament, estaven en una altra línia. Eren èpoques d’una gran radicalitat política i social i hi havia una part important del nostre món intel·lectual que abonava aquesta radicalització que el temps ha demostrat errònia. En el món intel·lectual català, hi ha hagut moments en què tot el que no fos ser molt d’extrema esquerra, comunista o més enllà del comunisme, no tenia sentit. Per exemple, en el món de la pedagogia, molta de la gent que va tenir un gran prestigi en la pedagogia catalana i que estaven molt ben considerats als anys 70 i 80, estaven equivocats. I els que ens vam oposar als seus mètodes, aleshores érem minoria. La veritat és que no ens vam entendre. Algunes vegades per culpa nostra però d’altres no. Al cap i a la fi, són ells que han canviat d’idees.

Sigui com sigui, han fet un gran servei al país, que s’entén perquè Catalunya com a nació té una base cultural molt sòlida: el fonament nacional de Catalunya, en bona part, no és ètnic ni religiós ni estrictament econòmic, és cultural i lingüístic. Per tant, tota aquesta gent, políticament després es podia equivocar, però després des del punt de vista de l’essència com a país, van fer un gran servei i els hi estic molt agraït".

Entrevista a Jordi Pujol. Podeu llegir-la sencera, aquí.

Un dilema cada quatre anys (publicat a la revista Valors)

2012-01-25T11:41:00.002+01:00

Al pòrtic del Capitoli, a Washington, cada quatre anys, gairebé sempre en vint de gener des dels anys quaranta – quan les cirscumstàncies ho han permés – un nou president dels Estats Units és investit. Jura el càrrec davant del president del Tribunal Suprem, repetint les paraules que recull la constitució, amb la mà esquerra sobre els evangelis i la dreta alçada en senyal de promesa. Mentre un nou Comandant en Cap rep els honors presidencials i un nou mandat neix, amb la invocació religiosa i, almenys en el cas dels presidents demòcrates, amb la innauguració lírica a càrrec d’un poeta, des de que J.F. Kennedy demanés que al gran Robert Frost que llegís a la seva investidura, milers de persones desmunten la Casa Blanca. Recullen tot el que ha conformat la presidència de l’antecessor del nou president, tan en les dependències privades com en les oficines de l’administració – la mítica Ala Oest -. Com un decorat efímer, es pleguen mobles i mandats. Quan l’acte acaba, l’antic mandatari marxa cap a la seva nova llar, i tot ha d’estar llest perquè n’entri un altre, que disposarà la seva decoració i la seva nova política. Quan a més, el canvi és de partit, l’estil dels que marxen sol ser venjatiu i malhumorat, amb bromes pesades i regals inesperats, com alguns dels devots de The West Wing, recorden.

Tot però, segueix un precís ritual, gairebé inalterable en el fons, des de fa 200 anys, que només ha suposat establir, encara més, un model de continuïtat institucional. La gran tradició americana no obre una efímera nova era – només en grans presidències, com la de J.F.K., es parlà en aquests termes – com sol passar a Mèxic, on cada cinc anys, un nou ocupant de la Cadira de l’Àliga desperta unes noves il·lusions, que seran els desencisos del demà, o com ha passat a la nostra història democràtica recent. Ja en el sistema de la Restauració, el cronista literari de la història d’Espanya, Benito Pérez-Galdós, va retratar a la seva novel·la Miau la categoria dels “cesantes”, aquells treballadors públics que eren despedits amb cada nou govern del sistema turnista de la Restauració canovista. La temptació de fer net, i desmuntar – com fan els sistemàtics encarregats de mudances de la Casa Blanca – tot allò que recordi al predessor, és tan gran com el temor de que l’antessor projecti la seva ombra cap a l’acabat d’investir. Nous salons, noves decoracions, nous projectes i noves cares. Podriem trobar exemples, en l’ascens d’Aznar, Maragall, Zapatero, Mas i, fa ben poc, de Rajoy, a les seves respectives presidències.

Alhora, també trobem exemples de continuitat institucional o burocràtica, malgré tout, en aquells alts funcionaris, gairebé hereditaris que han governat els principals ministeris de Madrid des de la nit dels temps, immunnes a la història i als canvis de règim. O en els responsables dels mitjans de comunicació públics de Catalunya – des dels directius fins als presentadors estrella – que no han patit aquella magna guillonita que van instaurar determinats responsables tripartits, a partir de 2003, per esborrar qualsevol record anterior. O en un conseller de cultura, que ho estat del govern de dos rivals de dos partits diferents. Continuitat o trencadissa? Obertura d’un nou escenari o temor del fantasma del passat?

Els assassins de Fraga (Publicat a El Matí Digital)

2012-01-20T09:45:00.001+01:00

Ja va passar en la mort de Juan Antonio Samarach, l’audaç franquista que va prosperar en la cort dels miracles de l’esport i que va fer possible els Jocs Olímpics de Barcelona: El twitter – com a nou altaveu, mig àgora, mig porta de letrina – treia fum, ahir a la nit, amb acudits més o menys graciosos sobre el feixista Fraga. Bé, potser abans de carregar contra el difunt, cal tornar a repassar la història dels darrers decenis. Evidentment, Fraga va ser un alt dirigent del franquisme, Ministre d’Informació i Turisme, ambaixador a Londres. Ministre de la Governació de la monarquia, responsable directe o indirecte d’assumptes tan dramàtics com els morts de Vitòria o de Montejurra. Però amb tota aquesta memòria recent, l’antifranquisme li va lliurar un bonic carnet de demòcrata i el va convidar – com a dirigent del sector aperturista del règim – a participar en la Transició cap a la democràcia.

Francesc-Marc Àlvaro en el seu imprescindible llibre Els assassins de Franco, dissecciona les vergonyes d’aquella generació que volent matar a Franco, va deixar que morís al llit; que va amagar les temptacions totalitàries, per exemple del comunisme, sota el mantell protector del pedigrí antifranquista; que va escriure el relat interessat d’una transició modèlica, obviant les víctimes i els assumptes pendents que avui encara couen. I que van permetre a Fraga, no només ser elegit diputat a les Corts Constituents – amb els “Siete Magníficos” ministres franquistes reconvertits – i ser un dels pares de la Constitució, sinó tancar l’any 2011 una cursus honorom realment longeu, havent estat president de la seva Galícia natal.

Per horror de la senyora Victoria Prego i altres velles glòries del periodisme, la Transició no va ser un gran triomf de la democràcia, un temps fabulós on tots èrem més joves, més guapos i més somniadors, sinó el pacte entre un franquisme evolutiu i posibilista que, sense legitimitat i futur, tenia el poder i la força i un antifranquisme que no havia estat capaç d’acabar amb el règim del 18 de Julio, però que tenia el prestigi i la força moral de la democràcia. Un pacte a favor de l’oblit dels pecats mutus. Uns es feien l’harakiri polític a canvi d’una sortida digna i als altres se’ls permetia elaboral el relat. I diguem-ho clar: Durant decenis, Manuel Fraga Iribarne i Santiago Carrillo Solares, van ser igual de totalitaris, igual de peons de la terrible Guerra Freda, que va enfrontar al món. Amb l’ùnica diferència que Carrillo estava perseguit per la dictadura que encarnava Fraga i, per tant, al bàndol vençut. Però avui no és moment de recordar els morts a l’armari i les foscors de Carrillo. Alguns ja ho hem fet, per exemple recordant la figura de Jesús Monzón.

Fraga no era el pronazi Serrano Súñer ni l’excombatiente Girón de Velasco sinó, com en menor mesura ho foren el citat Samaranch, el gran periodista Carles Sentís, el divertidíssim Fabián Estapé o el savi Martí de Riquer, homes que des del poder que els procurà el franquisme feren una llarga carrera, intentant embrutar-se el mínim amb les maldats del règim i, a la fi d’aquest, intentant passar per demòcrates, reformistes i, en el cas d’Estapé i algún altre, progressistes o catalanistes. Fraga no va ser mai un fanàtic feixista, tot i el càrrec d’Información no va ser Goebbels sinó el nostre Albert Speer, aquell inquietant ministre d’Armament del Fürher, que mai hem sabut si era un somrient arribista o el més dolent dels dolents.

Amb tot, el moment per a jutjar a Fraga, per fer net amb la dictadura franquista i per fer justícia als obrers de Vitòria o als carlins de Carles Hug era el 77, no ara. Ara només sembla, com deia un bon amic al meu timeline, que els fills dels qui van “matar” Franco des del sofà, vulguin fer el mateix amb Fraga, des del twitter.

Explicació lírica i lògica dels fracassos sentimentals (El Matí Digital)

2012-01-17T23:40:00.004+01:00

Els déus condemnen els homes arrogants que no s’acontenten amb el present i desitgen atrapar els somnis amb el continu desencís amorós. Aspirar a la posteritat té sempre la contrapartida de perdre batalles que d’altres resolen amb admirable facilitat. Potser es tracta d’un dilema antic en el que se’ns fa triar entre la immortalitat i atrapar la trèmula i càlida cintura d’una dona. Al tot o res se’ns posa a una banda el geni i a l’altra l’amor d’aquella noia que ens ha fet somniar, secretament. Vanitosos, ens creiem capaços de tombar el destí. Res més lluny de la realitat, a mida que ens fem grans, descobrim la tragèdia de l’assumpte: no serem mai feliços si aspirem a tenir ben a prop aquella petita escalforeta de la complicitat, si volem allargassar l’enamorament frívol i convertir-lo en la passió diària.

Però només que una vegada a la vida haguem viscut l’instant gloriós de màgia en que ella et pica l’ullet; aquell fugaç retorn triomfal a la ciutat que és el seu somriure còmplice; aquell viatge als estels del primer petó que tan sovint es desfà com un bolado de tan breu i preciós com ha estat i que deixa el record verinós de la melancolia, podem sentir-nos vius i agrair, als envejosos de l’Olimp, que ens hagin fet mortals i imperfectes, capaços d’assaborir tot el prohibit que ens ofereix el lliure albir i servar-ne el record per tota la vida, bàlsam necessari davant tantes decepcions. Perquè, encara que ens hagi estat vedat d’assolir l’estabilitat sentimental i la pau de l’ànima enamorada, només haver-ne tastat una meravellosa i subtil mostra, ja satisfà tota una vida.

Elogi fúnebre del meu pare

2012-01-09T18:01:00.003+01:00

Text llegit en el funeral del meu pare Valentí Safont, mort el dia 30 de desembre de 2011, a Santa Maria de Mataró, 1 de gener de 2012

El poeta Pere Quart escriví, a la mort de Carles Riba: “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré/Si no hi ets, qui ens jutjarà?”.

Pare, ara qui em jutjarà?

Sempre que llegies algun dels meus papers o repassaves algun dels meus treballs, ho feies amb severitat, però no per decepció, malfiança o sospita, sinó desafiant-me perquè ho fes cada vegada millor. Perquè sabies que ho tot podia fer millor. Em reptaves a no abaixar la guàrdia. Estic segur que n’estaves molt content del poc que he fet a la vida, però no volies, de cap manera, que abaixés el ritme. La meva tesina va ser la teva darrera obsessió. Vaig treballar sense ganes perquè la poguessis veure acabada i a la teva memòria te la dedico.

Aquí m’adreçaré, pare?

Tu em vas ensenyar a estimar el país en tot el sentit. Girona, l’Empordà, la Costa Brava, Begur, el mar. El mar que la nostra família sempre ha mirat. Aquest Mediterrani que tan influïa en el teu caràcter, expansiu i generós, com d’una mena d’italianitzat. I Barcelona, per la que mai tenies peresa i que em vas descobrir.

En Aragón tuvo también un pueblo, Torrijo del Campo, donde lo amaban como a un primo y a un amigo. Un pedacito de Torrijo lo llevaba en el corazón y ahora le acompaña.

I em vas portar a veure món: De la Bretanya a Mèxic. El meu idolatrat París, Egipte, Berlín, Madrid, Itàlia, Lisboa, Nova York, ...

Em vas ensenyar a estimar les tradicions: Els bunyols de figa per Setmana Santa, que abans va fer el teu pare, que els havia après de la seva mare, i que tu vas seguir fent; crema per Sant Josep; coca i petards per la revetlla de Sant Joan. Per festes tallar els torrons i triar els vins i els caves.

Pel juliol, les Santes que en la teva joventut vas viure amb il·lusió i intensitat fins ara que te les miraves des d’un segon pla. Un segon pla orgullós i satisfet. Satisfet de la Momerota, que tan et recorda, però també d’organitzar actes o d’escombrar la plaça Santa Anna i muntar i desmuntar empostissats.

A Cerdanyola i tot Catalunya vas ballar amb el Mossèn Biscúter, que era la teva dèria. A la colla deixes un buit difícil d’emplenar, i el record de la teva obsessió per la precisió i la cura, pel ritual, la seriositat, i l’estima per la figura del gegant servirà als teus companys de guia.

I arribats a Nadal, i havent anat a la fira de Santa Llúcia, m’instruïes a muntar el Pessebre que aquest any també vas deixar fet, anant encara al bosc a buscar molsa, pedres, sorra i el suro que guardàvem de cada any. Amb les forces que tenies no vas deixar cap forat sense omplir, cap peanya sense tapar, cap molsa sense col·locar. Les nostres figures ens faran companyia quan estiguem tristos i somriuran en el teu homenatge.

Entre el Kubala de l’avi i el meu Messi, tu vas ser un culer de la generació perduda, que vas patir però que també vas tenir la fortuna de gaudir d’aquests darrers anys. Et vas criar futbolísticament en anys difícils, però aquests darrers anys et vas emocionar amb les victòries del Barça que vam viure junts, bé en directe, bé comentant-les per telèfon, encabat. Et recordarem, com tu i jo fèiem amb l’avi, en totes les copes que vinguin, en tots els gols, en totes les victòries. Però no només el futbol, eres un poliesportiu total, capaç d’entendre-hi de cotxes i de motos, de bàsquet, handbol, billar, boxa o petanca.

Si a mi m’apassiona l’òpera i la música clàssica és perquè a casa ja hi havia discos de Puccini i Donizetti o el Messies de Häendel que posaves per Nadal. Els llibres, les exposicions, els diaris, els ordinadors, tot ho vas compartir amb mi.

Ens queden els teus records i vivències i repetirem una i altra vegada les teves anècdotes i històries, que no et cansaves de recordar. Fins i tot fent memòria als germans més desmemoriats.

Però tot això, que és el que tu m’has ensenyat a fer no és res comparat amb el que m’has ensenyat a ser. Tu m’has ensenyat a ser un home, en el sentit que ho escriví Kipling. Sense dir-m’ho mai m’has deixat la terra.

Eres d’una generació estoica i callada, de fer i no dir, de ser-hi i no aparèixer. Però si mai arribo a ser com tu, voldria tenir una unça de la teva passió, el teu amor per la vida, la teva generositat, la teva compassió, però també la teva expressivitat, el teu humor, la teva ironia i la combinació de gest i paraula. En la malaltia i davant de tots els patiments que s’han presentat a la teva vida, has demostrat sacrifici, resignació i coratge. Has lluitat amb mi, has lluitat per mi, per la mare, pels teus pares que hauran anat a trobar al seu fill petit, pel teu sogre que acaba de morir i al que acolliràs i per tota la gent que t’estima i que ens hem aplegat avui, a Santa Maria, on et van batejar i a l’ombra gairebé de la que vas néixer per dir-te adéu. I per dir-te gràcies.

Pare, ara que tu no hi ets, a qui m’adreçaré? Qui em jutjarà?

2011-12-23T20:47:00.002+01:00

"Aparentment, el Messies ha estat de concepció fàcil, ben programada pels profetes. Fill, petit fill de Déu, vint segles abans que apamem el genoma, arrugues per primer cop el front i una mare somriu. I ara, quin descontrol del màrqueting del perdó! Quanta fe ajardinada, sostreta al llamp o a l'esglai".

"Nadal", Molta més tardor (2004) de Valentí Puig.

BON NADAL!

Havel, l'últim referent europeu (Publicat a El Matí Digital)

2011-12-20T14:18:00.005+01:00

Publicat originalment aquí

L’altre dia parlava de líders. Dels líders passats i líders actuals i n’oferia una llista, que pot agradar més o menys, però considerablement amplia per enquibir-hi demòcrates americans, laboristes i conservadors britànics, demòcrata-cristians italians i alemanys, republicans gaullistes, socialistes francesos i espanyols, i nacionalistes, catalanistes i independentistes catalans. No era una llista, tan de referents com de polítics que han arrossegat el seu país i, de retruc Europa, àdhuc el món sencer. Amb marrades i errors, certs, però amb una certa determinació i ideari. No hi vaig incloure Vaclav Havel, potser un dels darrers referents europeus.

El savi i, alhora amic, Gregorio Luri, recordava les paraules de Havel al seu primer discurs de Cap d’Any, com a President de Txecoslovàquia, un país que ja no existeix: “Hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos que la política no ha de ser únicament l’art d’allò que és possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, l’intriga, sinó que també ha de ser l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”. Unes paraules vessants de missatge i profunditat, que només les podia pronunciar amb credibilitat i fermesa algú com ell: Intel·lectual represaliat en un país centre-europeu, absolutament incòmode amb el segrest eslau de la URSS i que ja el 1968 havia intentat respondre al cansament del poble amb els seus líders, canviant els líders, perquè no es podia canviar el poble, parafrasejant el líder del “socialisme amb rostre humà”, Alexander Dukceb. Qui vulgui entendre que va ser Praga, la seva Primavera de 1968, la dissidència intel·lectual i la Carta 77, i alhora, les contradiccions que va suposar en el progressisme occidental, pot veure-ho en teatre a l’obra Rock ‘n’ Roll, del també dramaturg com Havel, Tom Stoppard.

En Havel es va posar de manifest el valor de la convicció i de la llibertat davant el silenci i la presó, i com a líder de l’opositor Fòrum Cívic, format per intel·lectuals i gent de cultura, a la caiguda del comunisme – que l’ètic Havel, interpretava com un règim on imperava l’absència de moral - i després de la gairebé idíl·lica “Revolució de Vellut” – a ritme de milers de claus sonant - fou escollit President de la República Txecoslovaca. A ell li tocava fer “sortir [a Txecoslovàquia] del comunisme, per tornar a la Història” en paraules del seu amic André Glucksmann. Praga, per fi, retornava a la història i retornava a la cultura occidental, a la que tantes aportacions havia fet.Alhora, en el mateic Vaclav Havel també es reflectiren les incapacitats d’un intel·lectual per alçar el valor de la política: No pogué impedir la partició – per ell dolorosa - de Txèquia i Eslovàquia i fou succeït per un personatge tan diferent d’ell mateix. com Vaclav Klaus, amb qui només compartia nom de pila.

Amb la mort de Vaclav Havel, Europa perd el darrer referent europeu viu, que ha transitat amb èxit i exemple per la política. No és habitual i no hi ha perspectives d’un nou Havel, a mitjà termini.

Merke i Sarkozy, líder d'avui (Publicat a El Matí Digital)

2011-12-11T14:29:00.004+01:00

Podeu llegir l'article, en la seva localizació original, aquí

Amb l’enyorança que provoca el temps passat mirem les generacions de líders anteriors amb reverencial respecte: Sir Winston Churchill, Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Walter Hallstein, Paul Henry Spaak o Altiero Spinelli, pares fundadors d’Europa; al costat de gegants com Charles de Gaulle, John Fitzgerald Kennedy, Willy Brandt; Durant anys hem recordat la generació de Ronald Reagan, Mikhaïl Gorbatxov, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterand i Felipe González. I al nostre país, Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, en serien els seus homòlegs. Vam veure desaparèixer la darrera generació de líders amb dos polítics de la talla de Bill Clinton i Tony Blair. A partir de llavors ens hem estat planyent de la manca de lideratge; n’hem intentat trobar en cadascuna de les oportunitats: els hem descobert, els hem elevat, els hem mirat de prop i, una vegada espremuts, els hem llençat ben lluny. Avui, ja hem amortitzat l’esperançador Barack Obama, per exemple. Davant de política majúscula com la que ha portat al govern al professore Monti, ens exclamem utilitzant paraules com “tecnòcrata” o “esclau dels mercats”. O "esclau de Frau Merkel".

I és que avui tenim dos líders de molt alt nivell: una cancellera alemanya que utilitza un tipus exacte i puntual de soft power, fent notar el seu poder d’influència, estretament relacionat amb el pes econòmic i demogràfic de la República Federal sense sol·licitar la representativitat i decisió que li correspondria. I un president de la República Francesa, representant la vella tradició però la nova forma de fer política, de la determinació i el poder de la voluntat: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I mentre això passa, avui que calia prendre decisions molt delicades, que calia fer passos – no sabem si endavant, o endarrere, però passos ferms que elevin el nivell de la política europea - utilizem la sorna i la caricatura, i desconfiem de qualsevol cosa que provingui d'aquests dos personatges. Churchill, Kennedy, Pujol, no foren perfectes. No foren immaculats. Ni infal·libles. Però van ser líders capaços de parlar davant dels ciutadans, capaços de ser conscients del càrrec que ocupaven i del que s’esperava d’ells, capaços d’anar per davant del que podien imaginar els altres. Líders en temps tan complicats com els d’avui. No entenc com avui, quan Europa pateix d’una múltiple crisi econòmica, política i d’autoestima, som capaços d’usar els clixés de l’antipolítica i considerar enemics i culpables aquells qui amb llur impuls volen fer-nos anar endavant. No sabem si seran ells els veritables líders, els qui ens faran tornar a sortir amb il·lusió, del pou de la desesperança. Però un líder no és aquell que tot ho aconsegueix, sinó aquell que ho intenta. Una vegada i una altra, perdent fins i tot, per una idea més alta.

Història i memòria d'un líder oblidat (Publicat a Valors)

2011-12-09T12:29:00.003+01:00

Fa un parell d’anys desconeixia totalment l’existència d’un home que va convertir-se en revolucionari provenint d’una família aristocràtica de Pamplona; un home que va compaginar el seu profund compromís polític amb la República i el Partit Comunista amb una fe i lleialtats absolutes cap als seus amics; un home que va arriscar la seva vida per intentar fer caure la dictadura franquista i que va pagar el seu atreviment amb la condemna de Franco i el menyspreu dels seus antics camarades; un home que va ser capaç de reunir durant tota la seva vida una colla d’amics, allunyats ideològica i políticament però segurs dels seus sentiments; un home que va saber renéixer a Mèxic després de catorze anys empresonat i tornar a Espanya convertit en un savi professor de ciències empresarials; un home que va viure la tragèdia de perdre un fill de pocs anys i separar-se de l’amor de la seva vida, però que va recuperar la seva estimada anys més tard; un home que va morir jove però que va deixar un llegat inesborrable en els qui el van conèixer.

Fa un parell d’anys no sabia qui era Jesús Monzón Reparaz (Pamplona 1910-1973), alt càrrec de la República, home del PCE a França i membre actiu de la Resistència al nazisme, ideòleg de la invasió de la Vall d’Aran, visionari, sagaç i tossut, perseguit i castigat pels seus antics companys de partit, empresonat per Franco, ajudat per uns amics fidels, professor d’escoles de negocis de l’Opus i personatge clau de les beceroles post franquistes de Mallorca. Una vida i una trajectòria llegendàries que avui conec molt bé gràcies a la immensa sort que vaig tenir de participar en el documental “Jesús Monzón, el líder oblidat per la història”, com a guionista. Estic molt orgullós d’aquesta obra però, sobretot, molt agraït d’haver pogut descobrir i fer descobrir als telespectadors d’Etb, Ib3 i Tv3 un personatge imprescindible que encarna els millors valors de la humanitat: compromís, lleialtat, valentia, fidelitat, amistat, dignitat.

Per això, quan sovint la història i la memòria han servit per explicar contes de bons i dolents, per apel·lar a l’heroisme bèl·lic i no al de la dignitat, per fer més sagnats les ferides, cal fer memòria i recordar la història d’autèntics campions morals com Jesús Monzón, aquest comunista i navarrès universal, fidel fins al final als seus principis i als seus amics. Homes com Monzón hem de conèixer-los i, deixant de banda el detall dels seus pensaments concrets, aprofundir en el que té d’universal la seva altesa moral, en la vivència dels seus valors, en el millor de la humanitat que va representar ell i els seus amics, que ni amb una guerra fratricida i terrible entre germans, no van deixar mai d’estimar-se.

Victòria nacionalista: dolça i complicada alhora (Publicat a El Matí)

2011-11-21T22:53:00.002+01:00

Podeu llegir l'article original aquí

La victòria del Partit Popular era previsible i ha esdevingut incontestable. Majoria absoluta i escombrada general a tot l’estat. Els socialistes han patit la seva més gran derrota, una patacada històrica que no han pogut salvar ni a Catalunya, ni al País Basc ni tant sols a l’Andalusia pretesament injuriada per l’egoisme català. Zapatero se’n torna somrient a León, no ha estat mai derrotat – com Aznar – i tindrà tot el temps del món per reescriure el relat del seu turbulent període de govern. No hi ha dolça derrota més enllà de la sala d’estar de la Moncloa, i pel que fa a l’amarga derrota, hi ha molt de sucre per esvair dubtes. Tot el mapa peninsular és blau. Tot? No, al Nord i Nord-Est dos llogarrets esdevenen focus de colors diversos, colors nacionalistes, colors nacionals.I hi ha punts de color destacables i estimables a Navarra i al País Valencià.

Així doncs, al País Basc Amaiur ha rebut l’agraïment per l’aposta institucional i política i per la

seva contribució a la pacificació, enfront d’un PNB que no podrà escoltar els cants de sirena d’un Rajoy triomfant que es vol mostrar magnànim i amorós amb els nacionalistes bascos i catalans. Si comet qualsevol error, la Lehendakaritza se’ls hi esmunyirà dels dits, i a la seva cel·la Otegi s’imagina ja investit president, al més pur estil Mandela.

Però, i a Catalunya? El bastió socialista que va enviar 25 diputats a Madrid, sense que els hi passessin factura les traïcions amb l’estatut i els esborrancs de la vergonya, s’ha desmuntat com un castell de cartes. Carme Chacón no té futur, com no el tenen ni Montilla, ni Iceta, ni Zaragoza. I si continuen vius és perquè només tenen present. I quan més espanyolitzada semblava la campanya, quan més bipartidista semblava l’escaquer, amb més força sorgeix un nombre important, destacat, fonamental de diputats nacionalistes conformat pels setze de Convergència i Unió – amb una victòria històrica en unes eleccions generals, tradicional bèstia negra dels convergents – i els d’Esquerra Republicana de Catalunya que, renovada i amb els pecats mortals perdonats, manté tres homes a Madrid. Si aquests dinou diputats, als que s’hi poden afegir els d’Iniciativa quan no estiguin entretinguts amb temes econòmics i social, no sumen forces i es posen a disposició del país, la victòria nacionalista a Catalunya pot ser pírrica.

El primer examen serà posar sobre la taula d’un Parlament amb majoria absoluta popular una proposta de pacte fiscal. I en l’hipotètic cas que sigui rebutjada la prova definitiva per al nacionalisme sobiranista serà de cara o creu. O s’emprèn el camí de la independència o de res haurà servit que el PSC perdés deu diputats i que l’enorme onada popular es quedés a l’escullera de Catalunya. Siguem conscients que la victòria nacionalista és dolça però summament complicada, alhora.

"L'arte d'arrangiarsi" (Publicat a Intocable Digital)

2011-11-18T00:09:00.005+01:00

El meu primer article a Intocable Digital, diari digital d'informació i opinió dirigit per alumnes de Blanquerna, la meva segona Alma Mater. Espero que m'aneu seguint també, en aquesta nova columna que he titulat "Des de l'Ateneu". També podeu llegir-lo aquí.

Dissabte passat, després d’haver dominat l’escena política durant 17 anys, arribava l’ocàs de Silvio Berlusconi. No l’han fet fora ni els escàndols de Villa Certosa, ni les contínues estratagemes legals per no seure al banc dels acusats ni, tampoc, el seu particular estil de fer política, combinació de populisme i velinisme, sinó l’esgotament del crèdit d’un país més que endeutat. Berlusconi, d’una habilitat i audàcia inesgotables, va esdevenir el primer post polític modern d’Europa: sabia dominar la comunicació – per alguna cosa havia fet gran quantitat de lires amb els mitjans -, sabia demostrar com cap altre líder la proximitat a l’estereotip de l’italià mitjà –

garlaire, seductor, masclista i testosterònic, amic del luxe i de la gresca, més prop del tifoso que de l’acadèmic – , tot plegat amb un discurs polític que no tenia discurs, de tan voluble i faltat de veritats fixes. Però, com és que, a pesar de les protestes de minories irritades, ha estat el primer ministre més estable de la República? Només perquè ha conviscut amb una esquerra caïnita, venjativa i empetitida? Només per aquestes virtuts de polític postmodern? Només perquè – com apuntava ell mateix, tot graciós – tots els italians volien assemblar-s’hi?

El gran actor romà Albert Sordi, “Albertone”, va protagonitzar a mitjans dels cinquanta una de les seves millors pel·lícules L’arte de arrangiarsi, “l’art d’espabilar-se” en una traducció que no aconsegueix tenir la força de l’original. Arrangiarsi, ensortir-se’n, espavilar-se, ha estat l’art de viure com si la política (o potser millor la politiqueria) no els afectés massa la vida i és la actitut que han pres tradicionalment els italians d’ençà que fa 150 anys va culminar la unificació. Perquè Itàlia no ha estat mai l’estat idíl·lic, centreeuropeu i de funcionament exquisit i precís, tal com el cavaller torinès Chevalley pretén convèncer al Príncep de Salina de les bondats del nou Regne d’Itàlia, a l’immortal Gattopardo de Tomasi de Lampedusa. Arrangiarsi al marge d’una política tradicionalment inestable i volàtil ha estat l’autèntica supervivència d’un poble sentimental i melancòlic, però de saviesa antiga. Aquesta ha estat la sort de Berlusconi. Els italians no se l’han pres massa seriosament, han viscut – gràcies a Déu – per sobre de les decrepituds d’un premier en hores baixes, de les saragates d’un parlament engrandit i ciclotímic, fins i tot, per deliri de la resta d’europeus, per sobre del seny de l’ancià president de la República, Giorgio Napolitano. Un pèl àcrates, un pèl desconfiats, més creients en Déu i la Mamma que en les bondats de les ideologies – per bé i per mal – mestres del teatre i l’òpera, han deixat que la comèdia política tingués els seus propis teatres, i que el carrer caòtica, cridaner i empedrat, anés passant els dies.

Aquesta magnífica capacitat d’arrangiarsi ha permès que Itàlia pervisqui en moments tan difícils com els anys del feixisme, la postguerra, gli anni di piombo dels 70, els permetrà anar endavant, amb un nou president del govern, a les antípodes de Il Cavaliere, com l’excomissari europeu Mario Monti. Potser per això ha donat, alhora, una política tan complexa i creativa, tan autodestructiva com renaixent, capaç d’intentar unir la Democràcia Cristina i l’Eurocomunisme durant els darrers anys del teló d’acer, o de que avui, un octogenari president excomunista, moderat i seriós, s’hagi arremangat al Quirinale. Una cultura que ha donat Dant, Boccaccio i Petrarca; Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; Verdi, Rossini i Puccini; De Sica, Visconti i Fellini; Eco, Camilleri i Dario Fo; Sofia Loren, Claudia Cardinale i Monica Bellucci; Del Piero, Gattusso i Maldini, a més de La Reppublica, Il Corriere de la Sera i La Gazzeta dello Sport, alhora que convivia amb ducs venecians, dogos milanesos, papes i prínceps de l’Església, virreis aragonesos, feixistes i capi de tutti i capi, tan acostumada a perviure “a pesar de”, romandrà fins a qualsevol polític, a qualsevol mercat, a qualsevol intent de fer-los viure aquest benèfic salvavides. Aquest viure al marge d’un estat que no acaba mai d’existir, aquest comprendre el perquè d’Itàlia (i que ens hauria de permetre descobrir l’entrellat d’aquest darrers anys berlusconnians) no el van entendre els Borja, que van voler implantar un estat modern, maquiavèl·lic i poderós, molt abans del que tocava i ho hauríem d’entendre nosaltres, tan apassionants amb qualsevol estirabot dels nostres estimats líders, quan justament l’anarquisme de Barcelona va venir importat d’Itàlia, a mitjans del segle XIX.

ETA, present al llarg de tota la nostra vida (Valors)

2011-11-14T23:40:00.001+01:00

Article publicat al número corresponent al mes de novembre de la revista Valors.

Quan vaig néixer, el 1984, ETA feia 26 anys que existia –s’havia fundat el 1958 com a escissió del grup nacionalista Ekin– i setze que havia comès la primera acció violenta, la mort no planificada d’un Guàrdia Civil. El 1973, havia fet volar el cotxe del president Carrero Blanco, en una acció festejada per tot l’antifranquisme. En néixer, ETA político-militar havia abandonat la lluita armada, després d’una treva decretada arran del 23-F i s’havia dissolt, i la ETA-m, la que continuaria, hi afegiria segrestos i ús d’explosius especialment sagnants en el cas de militars i policia. Les seves activitats encara no provocaven el repudi de la societat, el pedigrí de l’antifranquisme pesava.

Els meus primers anys també són els del GAL, organitzats per les Forces de Seguretat i que a instàncies de l’estat van decidir jugar, també, la carta violenta, amb un estil absolutament barroer i indiscriminat. El segrest de Segundo Marey o l’assassinat de Lasa i Zabala són mostres de com les gasten els qui, per lluitar contra el terrorisme, es fan ells mateixos assassins. Posteriorment, veuríem descompondre’s el govern socialista, la utilització dels crims del GAL per la premsa d’oposició i fins i tot l’empresonament d’antics ministres i secretaris d’estat.

Però els nostres records infantils també estan marcats pel sanguinari atemptat a la casa-quarter de Vic (1991). Va ser la prova que la violència terrorista podia tocar-nos d’aprop. Érem massa petits per recordar l’altra gran matança d’ETA a Catalunya, la d’Hipercor, amb 27persones. El nostre desvetllament a la política mai va tenir cap temptació de comprendre, justificar o admirar la violència. N’estavem previnguts.

L’any 97 vam viure en directe la mort planificada del regidor d’Érmua Miguel Ángel Blanco, que va commoure a tothom, i vam dipositar grans esperances en la treva del 98. Seria la nostra primera decepció i l’any 2000, l’assassinat d’Ernest Lluch ens faria cridar de ràbia, alhora que compartiríem el missatge de diàleg que expressà Gemma Nierga, en la manifestació de condemna. Mentrestant, hem pogut conèixer Euskadi, intentar comprendre les seves complexitats sociològiques i culturals, llegir-ne tot el que ens queia a les mans i seguir amb atenció la seva política. Criticàrem la llei de partits i la il•legalització de l’esquerra abertzale: no era la solució. I tornaríem a viure amb passió la negociació de 2006 arran de l’alto-el-foc decretat el mateix any i trencat estúpidament a la T-4 de Barajas.

Avui, quan escapçada per la policia i repudiada per la seva base social, ETA ha decretat la seva fi, ens n’adonem que la seva existència ha estat present en la nostra infància, adolescència i joventut, ha participat en la creació del nostre ideari i que en els nostres records hi ha imatges de dolor, tristesa i desconcert del nostre estimat País Basc. A tota la nostra vida.

La periodista fascinada i el llop (Publicat a El Matí Digital)

2011-11-11T18:51:00.005+01:00

Podeu llegir l'article original aquí

Suposo que mai s’és prou gran per morir ni prou jove per deixar una gran obra. Per desgràcia Montserrat Roig ens va deixar, avui fa 20 anys, i va quedar-se estroncada una producció magnífica, tant des de la seva vessat literària – títols que recordem tots: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Ramona, adéu, El temps de la cireres, les generacions de les Ramones i les Mundetes… – com periodística, que és la que voldria destacar per retre-li homenatge.

Per a la Roig, la vocació periodística no va ser quelcom al·lié. Estic segur que ser filla d’un gran oblidat del periodisme dels trenta Tomàs Roig i Llop, advocat, escriptor, periodista i pioner de la ràdio - i com va explicar l’amic i mestre Francesc Canosa, protagonista d’aquella televisió, i d’aquella Catalunya, que va poder i no va ser – la devia encaminar, encara que no siguem deterministes, irremeiablement cap a la ploma i la màquina d’escriure. Articulista prolífica, autora de llibres reportatges ja històrics, com Els catalans als camps nazis, on va seguir la petjada que Amat-Piniella havia deixat en la literatura i va incardinar Catalunya en l’horror nazi. Avui dia, aquest col·lossal volum encara ens és imprescindible per ser conscients del patiment de tants catalans a Mathausen i d’altres camps de la mort. Una altra de les seves obres L’agulla daurada, viatja amb molts catalans que visiten Rússia i és probable que a la biblioteca d’un petit creuer dels qui fan la ruta Moscou-Sant Petersburg n’hi hagi un exempler, deixat pels de casa.

El que més m’agrada de la prosa de Montserrat Roig són les seves entrevistes. I d’entre elles, una: la que una jove periodista ambiciosa, compromesa, progressista i valenta va fer a un vell reporter i rodamón a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. I és que quan aquell brillantíssim corresponsal, polemista mordaç, esgrimista de la notícia, catalanista profund i cosmopolita dels autèntic ja havia deixat enrrera “60 anys d’anar pel món”. Quan la salut ja li feia males passades, la jove Montserrat Roig va rescatar per a la història a Eugeni Xammar. En una altra entrevista, en aquest cas a Antoni Tàpies, Roig parla del “fil estroncat pel gran trasbals”, el fil que havien tallat a l’expatriat Xammar, i a la introducció del llibre “Retrats Paral·lels” parla de la seva generació: “[…] va arribar un dia que vaig dubtar de tot el que m’havien ensenyat. Resultava que m’havien parlat d’uns poetes que es deien Espronceda o Duque de Rivas – en el millor dels casos, Garcilaso o Bécquer – i, en canvi, no vaig saber que existia un senyor que es deia Carles Riba fins que es va morir”. I això, explicat per la filla d’una casa culta i ordenava, demostra la gravetat del país al que aquesta dona a voler espolsar les terranyines i mostrar el seu geni a través dels seus homes i dones exemplar. Aquest és el mapa que porta a Roig a trucar a casa del vell viatger de l’Am

etlla. L’entrevista, el descobreix, el retrata i l’admira. Diu que va estar-hi tota la tarda xerrant sense adonar-se’n que el temps passava i en va escriure una retrat memorable per la revista Serra d’Or. Per a Roig, Xammar és “un llop sentimental i escèptic” – i així titula, d’una forma precisa i, alhora, preciosa l’entrevista –, una estranya combinació de compolitisme i país, entre dues actituts: l’escepticisme i l’emoció. Una dona progressista i d’esquerres es troba cara a cara amb un conservador intel·ligent, culte i liberal, que alhora té una vida llegendària i coneix, amb la saviesa de l’experiència, la professió de periodista. Llegim-ne quatre ratlles:

“Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Xammar, quan parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. “Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge” I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, “perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país””

[…]

"En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic, actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la cara revelen una incapacitat innata per mentir o per la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Aixo sí: suposo que que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo”

I no n’afegeixo més perquè recordem a l’entrevistadora, a la reportera, no al personatge. Però el talent de la retratista s’endevina en els colors i els traços que utilitza per descriure al senyor Xammar. La passió; l’alegria de la descoberta; l’emoció d’aprendre; el divertiment de preguntar-li; el goig de que li parlin clar, lluny del melindreig i l’actitud de caragirat del periodisme, dolent segons Xammar, que li ha tocat viure a la talentosa escriptora; l’honor de desvetllar a la seva època un home que “és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país”. Poques vegades es produeix una connexió tan fructífera entre el retratista i el seu model, entre el personatge i el seu interlocutor, entre personalitat i transcriptor, entre entrevistat i entrevistador.

Montserra Roig i Fransitorra, nascuda l’any 1946 i morta d’un càncer l’any 91, exposava l’any 1975 que les seves entrevistes volia que fossin un començament: “Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que viuen i sobreviuen amb prou lucidesa com per a ésser “exemplars”” Estarem a l’alçada d’aquesta idea?

Vida somniada d'Amadeu Cuito (Publicat a El Matí Digital)

2011-11-02T00:55:00.002+01:00

Nascut a l’explosiva Barcelona del 36, crescut a Perpinyà dins d’una família d’exiliats, educat a la Sorbona i amb una llarga temporada a Nova York. Aquesta és la trajectòria d’un dels homes més interessants, però alhora més desconeguts, de Catalunya. Advocat i economista, nét del prohom republicà Amadeu Hurtado i fill de Ferran Cuito, Amadeu Cuito ha escrit unes memòries que són un llarg passeig per una vida, tranquil, serè, fins a cert punt, tímid i prudent. Testimoni de la desfeta de França i de la creació de la gran excusa de la “Resistència” – curiosament ara apareix “I la festa va continuar” sobre el bon ritme cultural del París ocupat pels nazis – , fart de la retòrica i els diritambes de Sartre i companyia, que gaudien d’un prestigi i una hemegonia incostestables dins del món intel·lectual francès, espanyol i català, i alumne de Raymond Aron a la Sorbona de París, la seva activitat política va orientar-lo cap a la socialdemocràcia europea i fermament catalanista de Pallach, tot i que – com és costum familiar – sempre va aparèixer en un segon terme. Els records del nen Cuito en un món d’exiliats, amb les seves nostàlgies i misèries, constitueix un dels passatges més interessants del llibre que s’accelera a mida que Cuito es fa gran i que acaben poc abans dels setanta, quan dóna per explicat el més determinant de la seva trajectòria: la feina a Nova York, on freqüenta la vida bohèmia d’artistes i escriptors com Barbara Proust-Salomon o Norman Mailer, la tornada a la peninsul·la i la tasca infructuosa de crear un sindicat no marxista, d’arrel federalitzant i, alhora, l’intent de separar el projecte socialista de la influència espanyola i de qualsevol lligam orgànic. Tornat a Catalunya, retirat de la vida política, si es que mai en formà part més enllà de ser una espècie d’”eminència grisa” – expressió utilitzada en vida pel seu avi Amadeu – Cuito, lector amplíssim en diferents llengües i dotat d’una cultura vàstissima aprofundida per influència de la seva amistat amb el Nobel de Literatura Claude Simon, ha publicat un parell de llibres, un de narrativa autobiogràfica, “El jardí sense temps” i un de relats, “Contes d’un carrer estret”, abans d’aquestes memòries que es poden llegir perfectament en clau literària, amb regust del seu admirat Marcel Proust.

Memòries d'un somni. Amadeu CUITO. Quaderns Crema, Barcelona, 2011.

Les bromes de Peces-Barba

2011-10-30T10:09:00.002+01:00

Podeu llegir l'article original aquí.

Va esclatar com un pet sonor en una trobada d’advocats d’arreu d’Espanya. Segons el catedràtic de la Carlos III de Madrid, ex-president del Congrés i vell professor de primera hora del clan zapaterista, Gregorio Peces-Barba, potser li hauria anat millor a Espanya quedar-se amb Portugal, l’any 1640, i deixar anar els catalans. Fins aquí d’acord, podem fer ucronies i, de fet, sempre he dit que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Segurament a Catalunya, poble dissortat, li hauria anat millor sense l’Espanya de Felip V i l’11 de setembre de 1714 de Barcelona, sense la pèrdua de poder polític, financer i judicial, la irreparable pèrdua cultural i acadèmica del segle XVIII, sense la castellanització de la noblesa i el temps perdut; li hauria anat millor a la nostra pobra terra sense la subordinació política del segle XIX, el “vivan las caenas” de Ferran VII, el trigar segles per fer un bell poema en català – l’idioma provincial, mort per a la República de les Lletres, com va dir Antoni de Campany -, el caciquisme, les militarades, l’assalt al Cu-cut! i La Veu, l’”antes ensenyar a ladrar a los niños que educarlos en catalán” del màrtir Ferrer i Guàrdia, la demagògia obrerista i espanyolitzant de Lerroux, o la decepció de la República i Ortega y Gasset i la seva oposició a l’Estatut; Segurament ens podríem haver estalviat la presó del Sis d’Octubre, l’Alzamiento Nacional i la terrible repressió, la derogació del “en mala hora otorgado Estatuto”, la prohibició de la llengua i els símbols, l’assassinat de Companys, la clandestinitat, la censura; i en democràcia la Loapa, la televisió antropològica, els Papers de Salamanca, les signatures contra Catalunya. Tot això ens hauríem estalviat sense Espanya, si en aquella revolta dels Segadors el comte-duc d’Olivares hagués enviat les seves tropes cap a Portugal. Qui sap si convertits en província francesa o havent donat suport a Napoleó, o constituint aquella “Bèlgica dels Pirineus” somniada per Francesc Macià dels anys 20, ens hauríem estalviat sang, dolor i llàgrimes.

Però no és aquest instint del nacionalisme espanyol de tractar a cop de garrot els territoris conquerits – com digué una vegada Camilo José Cela, “siempre fueron más los separadores que los separatistas”- , sinó la grollera remembrança de les bombes com a forma de solucionar els problemes catalans per part de l’exèrcit d’ocupació el que converteix en cruel i feridora l’humorada de Peces. Segurament deuria recordar aquell seu inspirador, l’idolatrat President de la II República espanyola Manuel Azaña qui escrigué “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley en la historia de España la neceidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero cómodo y sólido. Ha durado dos siglos”. És l’enèsim insult als catalans que toca en la fibra de la nostra història: hem patit els bombardejos del setge de Felip V; les canonades d’Espartero des de Montjuïc que anirien aparellades al seu desprestigi i caiguda, els obusos i atacs dels avions italians de Mussolini durant la Guerra Civil. Fotre's amb tota impunitat, carregat de raó i apel·lant a l’humor i l’extrema sensibilitat dels catalans, afirmant, a més, que no es pot comparar – sobre quines dades? Sobre quins barems? Quant val un mort, una bomba, una cama tallada, un nen atrapat? – els atacs a Barcelona amb el martiri de Gernika o les morts d’ETA.

La pulsió xenòfoba, autoritària, violenta del nacionalisme espanyol, sempre pensant en l’exèrcit que li ha servit tantes vegades de braç executor, contrasta amb l’exemple de la valentia de Barcelona, que serví al premier Churchill per esperonar els londinencs a imitar “l’heroic poble de Barcelona”. El més preocupant és que el venerable pare de la Constitució – galdosa paternitat! – ha estat un dels referents del pensament naïf, voluble, mentider del socialisme estatal, però ningú que hagi vist la pel·lícula documental “La pelota vasca” pot estranyar-se del caràcter bel·licós, ranci, prepotent i profundament espanyolista del sr. Peces-Barba. Ara, què hauria passat si aquests estirabots els hagués proferit un altre pare constitucional, Manuel Fraga, per dir algú, clar.

ETA: Adéu a les armes (Publicat a El Matí Digital)

2011-10-22T00:06:00.002+02:00

Podeu llegir l'article en la seva localització original.

20 d’octubre del 2011 es converteix per dret propi en un dia històric per a l’estat espanyol i per a tota Europa, deixant a banda les imatges del cadàver de l’exdictador Gaddafi, arrossegat pels carrers. Amb la decisió feta pública per la banda terrorista ETA aquest vespre, en la qual anuncien el cessament definitiu de la violència acaba la postguerra es pot tancar, definitivament, la història del franquisme. 43 anys després d’aquelles accions armades contextualitzades en la lluita contra la dictadura, la violència s’havia convertit en el trauma irresolt de la democràcia. ETA ha passat a la història, ja és, només, un element funest superat amb aquest anunci de final sense condicions ni victòries.

Avui es fa evident la tasca soterrada i callada de tots aquells qui han estat treballant, des de tots els sectors polítics, sindicals, empresarials, socials i eclesials per a la fi de la violència a Euskadi. Han estat estires i arronses, insatisfaccions i moments que semblava que, tot i que la banda s’esllanguia per la pressió policial i el cansament dels sectors que podien donar-los suport, no hi hauria un final. En el camí cap a la lluita independentista estrictament política triomfant sobre l’antigalla del terror hi ha molta feina feta i molts esforços, amb el menyspreu constant d’aquells qui han usat la violència per justificar-se políticament i per justificar la seva inacció. Recordem, doncs, a tots aquests mitjancers, facilitadors, interlocutors i persones compromeses del País Basc i del món sencer.

També és moment de recordar les víctimes, familiars i amenaçats, que sense que res pugui solucionar la immensa pena en què la violència els va sumir poden viure avui amb la satisfacció que ja ningú més haurà de viure el que ells han viscut. Però segur que avui pensaran que és tard, que el seu familiar, el seu amic, la seva parella serien amb ells si el dia d’avui hagués arribat abans. Caldran gestos de consol i perdó cap a aquestes víctimes, però alhora caldrà diferenciar molt bé quin és el seu paper en el futur de la pau, i aquest no pot passar per supeditar les decisions polítiques i jurídiques al seu dolor.

La pau, però, no és un escenari senzill. La pau és dels líders, dels audaços, dels compromesos, dels valents. I a partir d’avui, ja no hi haurà excuses ni temes tabú. Com ja es deia en d’altres ocasions, en els intents fallits d’arribar al final de la violència, amb ETA només s’haurà de parlar de presos, armes i expatriats. Els assumptes polítics caldrà tractar-los i, com dèiem, sense límits ni excuses, entre agents polítics. El to utilitzat pel més que probable futur president del govern Mariano Rajoy és simptomàtic que ja s’està fent la idea que caldrà molt de valor i molta feina i, sobretot, allunyar-se dels qui fins avui han estat intoxicant l’opinió, calculant més vots que sospesant la possibilitat de la pau. La fortuna li doni la temprança i el valor necessari per mantenir a ratlla aitals fariseus. Alhora, la responsabilitat de l’esquerra abertzale – que avui disposa d’un fort suport popular, que pot anar en augment en un escenari de pau, en futures eleccions – també serà enorme i caldrà que estigui a l’alçada del que el País Basc espera d’ella.

A Catalunya, celebrem la victòria de la política per sobre el drama i la violència, conscients del gran dolor que ETA ens ha causat amb alguns dels atemptats més mortífers de la seva història. Alhora, el seu exemple sagnant ens ha servit per tenir molt clar que les nostres aspiracions de llibertat mai podran assolir-se per la via violenta, sinó pel triomf electoral.

Un dia històric que obre la porta a la pau, i a molts dies de política i responsabilitat.

El drama dels cristians de l'Orient (Publicat a El Matí Digital)

2011-10-18T01:13:00.002+02:00

Podeu llegir l'article, en el seu format original, aquí.

Cinc segles abans que el profeta Mahoma neixi a la ciutat àrab de La Meca, el cristianisme ja s’estén per tot Orient Mitjà. Els primers cristians seran jueus de la terra de Crist, però els seguiran els habitants d’Anatòlia, de la Síria, de les valls del Jordà, el Tigris i l’Eúfrates. La tradició diu que fou l’Apòstol Tomàs qui portà el missatge de Crist del Líban fins a Iraq, del Mediterrani al Golf Pèrsic. La diversitat d’interpretacions i la seva particular història els va separar en caldeus, nestorians, assiris, coptes, melquites, maronites, grecs, etc… amb diferents vinculacions amb l’Església Catòlica – les denominades Esglèsies Orientals – o amb l’Ortodòxia o totalment independents, encapçalades per un Patriaca, un Cathólicos o un Metropolita propi, convertint-los en una curiosíssima minoria a l’Orient, després de la conquesta musulmana.

Les darreres notícies que arriben d’Egipte són preocupants. La minoria copta, un 10% d’un país de 80 milions d’habitants, es troba atrapada entre els provocadors nostàlgics de l’antic règim i els salafistes fanàtics que volen assaltar el poder. Els seus drets són trepitjats, les seves esglèsies ultratjades, el seu futur incert. I és que avui, els cristians d’Orient estan en perill: l’integrisme intransigent els considera un mal a extirpar, ignorant la seva pròpia història, la història dels cristians de l’Islam, amb qui han conviscut des de fa segles. Com va definir-los fa pocs dies Javier Valenzuela a El País, són “La sal de la terra del Pròxim Orient”. El seu èxode és la darrera part de la desaparició de la bigarrada i complicadíssima varietat ètnica, nacional i religiosa de l’Euro-Àsia, que començà el 1915 amb el genocidi armeni, arribà a la seva màxima expressió amb la Shoà i continuà amb les deportacions estalinistes i els desplaçaments derivats del conflicte àrabo-israelià.

Els coptes d’Egipte, els caldeus d’Iraq o els maronites del Líban viuen el drama de ser considerats estranys a la seva terra ancestral i la quinta columna del cristianisme occidental, quan no són ni una cosa ni l’altre, sinó el pot de les essències de l’Orient, una minoria il·lustrada i creativa, que ha donat poetes, científics i líders polítics. Per aquesta por a l’islamisme intol·lerant han conviscut millor amb dictadors laics, com Sadam Hussein que tenia com a ministre el caldeu Tarek Azziz, que amb ul·làs inquisidors. Fins i tot, han format les files dels moviments socialistes i panarabistes, com el partit Baas, fundat pel cristià Michel Aflaq.

A la terra de Crist, per la seva condició particular d’àrabs cristians són vistos com a palestins pels israelians i com a prooccidentals pels palestins, i mica en mica van reduïnt-se fins a Betlem, allà on va començar tot fa més de 2000 anys. Fins i tot al Líban, antiga Suïssa multireligiosa i oriental sagnada per les guerres i el fanatisme, l’emigració cap a Occident i la demografia clarament en retrocés ha anat reduint la importantíssima comunitat maronita que, en el complicat sistema constitucional libanès, té entre els seus fidels el President de la República.

El drama dels cristians a l’Orient Mitjà, la sentència que des de fa temps els està portant a l’oblit, a l’exili i al desarrelament, és una drama del nostre món, que ens fa més pobres i menys savis a tots.

Un gran honor i una immensa responsabilitat (Article publicat a El Matí Digital)

2011-10-14T00:55:00.003+02:00

Podeu llegir l'article original aquí.

Dimecres passat, en el transcurs d’un sopar organitzat per l’Associació El Matí, vaig ser nomenat director d’aquest diari digital d’opinió, agitació i reflexió. De seguida vaig pensar que era un gran honor i una enorme responsabilitat, i així els ho vaig dir als companys reunits en un sorollós restaurant italià de l’Eixample barceloní.

Un gran honor, perquè quan vaig sentir parlar a l’amiga Maria Vila, per primera vegada, de la resurrecció d’aquell Matí històric de Josep Maria Capdevila, Josep Maria Junoy o Pau Romeva en un format renovat i internauta, per res m’hauria cregut que tres anys després n’acabaria esdevenint el seu director. Vaig assistir a la històrica presentació a l’Ateneu, on es va donar a conèixer el manifest de l’Associació El Matí i la web del nou diari, i parlant amb en Joan Capdevila, el flamant director, vam tancar una col·laboració – la columna “El vermut” - que vaig iniciar el dia de Sant Jordi de 2009, amb “Entre roses i espines” i sempre vaig pensar que seria un col·laborador més, sense tenir massa clar si el que pogués explicar tindria cap interès. I és, també, un honor perquè El Matí compta amb un estol impressionant de col·laboradors honestos, voluntariosos, provocadors, alegres, profunds, intrèpids, responsables…

És precisament, pel nivell i pel to dels seus col·laboradors, que ser director d’El Matí Digital és una enorme responsabilitat. El llistó que ha situat com a director en Joan Capdevila és gairebé inabastable. La seva mà esquerra combinada amb un criteri molt clar – resumit en les tres regles infranquejables que ja són divisa del diari – i una flexibilitat que no li ha impedit recordar-nos als més ganduls que ja tocava un nou article, és tot un exemple a seguir.

Com els vaig dir als col·laboradors del diari, en la presentació que els vaig enviar: “El Matí Digital porta més de dos anys a la xarxa consolidat com un diari d’opinió llegit, comentat i seguit per un una xifra considerable de lectors diaris. Cada dia arriba a través de news-letter a un gran nombre de subscriptors i hem de ser conscients de la seva considerable influència”. El meu repte és inserir-hi una passa més d’ambició i qualitat, mantenint tot allò que ha convertit El Matí en el que és: uns valors compartits de catalanitat, civilitat i tenacitat, com a mínim comú denominador de persones d’orígens i destins diferents, però amb un grau elevat de compromís i passió.

Amics i col·laboradors del Matí, estic enormement agraït pel gran honor que m’heu dispensat i espero estar a l’alçada de la immensa responsabilitat que heu cregut que puc assumir. Gràcies Joan, l’oficial de coberta ara al timó sempre guardarà una gran estima al seu Almirall Capdevila.

Governs i valors (Publicat a la revista "Valors")

2011-10-10T15:53:00.001+02:00

Apel·lar als valors s’està convertint en un autèntic tòpic. Sovint es parla de valors perquè cal recuperar-ne d’oblidats; d’altres en reivindiquen de sòlids perquè els preponderants els consideren líquids, en la popular línia del filòsof jueu polonès Zymunn Bauman; fins i tot el millor equip futbol del món i el seu entrenador s’han definit pel “valor de tenir valors”. Fins i tot aquesta revista es diu “Valors”. Així doncs, en aquest entorn i dins d’aquesta línia, el conseller Cleries va presentar fa poques setmanes el projecte d’un Pla Nacional de Valors, provocant més crítiques que entusiasmes.

La pregunta que ens hem de fer és: Han de tenir valors els poders públics? És clar que sí, la política són uns valors compartits elegits per l’electorat davant d’altres propostes. Ara bé, també cal preguntar-nos, aquests poders han de prendre una posició proactiva d’estímul d’aquests valors?

Des d’un punt de vista liberal, la resposta sempre hauria de ser negativa. El poder no ha d’endinsar-se en quins són els meus valors, més enllà de la llei i l’ordre públic. Entrar a determinar què s’ha d’impulsar i promoure en termes de valors, seria una manera subtil d’intentar inculcar uns determinats punts de vista, amb una bona excusa. Un bon liberal creurà que el ciutadà és lliure d’adoptar aquells valors que consideri preferencials, de compartir-los amb d’altres i transmetre’ls. D’acord.

Ara bé, la crítica des del punt de vista oposat, com pot l’esquerra d’arrel marxista, és més relliscosa. Ben sovint aquesta crítica, des de posicions pròximes al dogmatisme moral, es fa amb la por que els valors que es vol cultivar no coincideixin, precisament, amb els seus. Cal recorda que, tradicionalment, la idea revolucionària havia considerat primordial ensorrar una sèrie de valors caducs per tal de construir una nova societat amb nous uns valors que s’adaptin a aquesta revolució, com explicà el cèlebre pensador liberal francès Raymond Aron.

Podríem entendre la necessitat d’una política de valors després d’un llarg procés en que l’avantguarda d’uns nous valors ha passat per sobre d’unes íntimes complicitats compartides útils per continuar vivint en societat, i que haviem anat aprenent dels nostres precessors. Quan la creativitat ha superat sense reserves a l’esforç i l’excel·lència; quan una mal entesa tolerància s’ha entès com a manca de criteri; quan la multicultural diversitat s’han entès com a una inexistència de referents compartits per una tradició cultural comuna al món occidental, cal tornar a reflexionar sobre quines són les nostres prioritats com a comunitat. Potser no servirà de res un Pla Nacional de Valors, més o menys ben dissenyat per uns assessors que preparant un brillant power-point; potser poc aprofundirà al nostre país una campanya més o menys intensa a través de les entitats socials; potser no es podran veure els resultats de determinades eines pedagògiques, però si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà esta un encert. Ara, no serà per lleis ni reglaments que compartirem uns valors propis – que són pocs però existeixen – sinó que caldrà que se’ns desvetllin a través de l’educació, de la filosofia, de l’experiència o de l’amor.

La crisi del respecte institucional a Catalunya (Publicat a 13 a la carta)

2011-10-08T17:16:00.002+02:00

Podeu llegir l'article original aquí.

Aquest estiu vam viure una dels atacs més ominosos contra el Parlament de Catalunya. Una protesta social que esllanguia va abocar la seva ira contra els diputats els quals van haver de viure una situació més pròpia d’un cop d’estat que d’una manifestació legítima.

Fa pocs dies, altra vegada vam ser testimonis d’una d’aquestes accions, quan representants sindicals del sector mèdic i sanitari van irrompre en una reunió en que, justament, s’havien reunit la direcció de l’ICS i els representants dels treballadors del sector per consensuar les mesures draconianes a prendre per salvar el sistema sanitari. La imatge de bates blanques pujant sobre les taules i rebotint papers i gots d’aigua va ser humiliant pels qui valorem les solucions paccionades i els consensos per tirar endavant.

Ho hem de dir: vexar, agredir, insultar i impedir l’accés a la seu parlamentaria dels representants legítims del poble de Catalunya o truncar les reunions políticosindicals adreçades a trobar solucions satisfactòries per un moment difícil com el que vivim, projecta una imatge esgarrifosa de país i ens remet actuacions pròpies de moviments totalitaris. Alguna cosa molt greu està passat. Una profunda escletxa s’acarnissa amb el respecte que les institucions requereixen per poder mantenir l’autoritas – legitimitat – que la potestas – o poder socialment reconegut – de les institucions democràtiques requereixen.

Aquesta situació de crisi del respecte institucional és especialment traumàtica a Catalunya, on les institucions polítiques i representatives són relativament joves i no tenen el pes de dos-cents anys d’història. En un país que encara no està acabat i que anem construint generació rere generació la legitimitat de les seves institucions ha d’ésser indubtable i de trencar-se cauria com un castell de cartes qualsevol reivindicació de major poder polític o d’una lliure via com a nació europea. Fins i tot podríem pensar que, els irresponsables que utilitzen una legítima crítica cap a una vida política sovint massa tancada en ella mateixa, poc oxigenada i sorda als moviments del carrer, tenen clar quines institucions és preferible despullar de qualsevol respecte i quines, per contra – amb l’exèrcit i els cossos de seguretat al davant – és millor que quedin al marge.

La vergonya, que com a societat, ens produeixen aquests comportaments irresponsables ens hauria d’apel·lar a enfortir entre tots les vies democràtiques de crítica i representació polítiques, que hauria de començar per salvaguardar el respecte que ens mereixen les persones i institucions que exerceixen aquestes funcions dins del nostre sistema democràtic. Lluitar pel compliment de la virtut republicana en les institucions, hauria de començar per no prendre-les com enemigues i víctimes dels atacs d’ira d’una societat massa sovint confosa i perduda.

Llegiu Sagarra, si us plau! (Publicat a El Matí Digital)

2011-10-04T00:18:00.003+02:00

El podeu llegir aquí.Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Aquesta setmana s’ha commemorat, més que discretament, el 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, cultivador en català de les tres arts de la literatura - narrativa, teatre i poesia –, cèlebre traductor del Dant i Shakespeare i finíssim articulista en premsa, fins el dia del seu decés. El seu fill, el diletant Joan de Sagarra, es tornava a queixar a la seva terrassa de La Vanguardia del vergonyós oblit que el món del teatre ha tingut cap al seu pare, no programant cap de les seves obres en la temporada que iniciem. I no serà pas per la quantitat de textos o l’èxit en les seves estrenes. Ni “la botiga” de Sagarra, el teatre Romea, ha programat un “Hostal de la Glòria” o un “Cafè de la Marina”.

S’ha escrit, també, sobre els motius d’un cert menysteniment pel que va ser l’últim “poeta del poble”, l’últim versador del qui les poesies anaven de boca en boca; pel senyoret que escrivia amb una rapidesa llegendària; per l’autor teatral més representat i més estimat pel notable teatre amateur d’aquest país; per l’estrella d’una premsa culta, cosmopolita i desvetllada, com fou la dels anys trenta. La nostra mesquina intolerància a l’èxit, conjuntament amb les misèries morals i materials de la postguerra, va fer créixer reserves per un autor català que va poder viure de la seva obra. I viure intensament bé.

Tot i l’abundor del seu teatre i el geni de la seva poesia, sóc, més aviat, lector de la seva prosa. “Vida privada” fa pinya amb “Incerta glòria” i el “Quadern gris” al primer nivell de la literatura catalana d’aquest segle, i és la millor novel·la per amarar-se de l’ambient burgès ple de vici, de la decadència aristocràtica i del canvi de ritme dels anys frenètics, a cop de jazz i còctels, visites a la Criolla i festes d’Hortensia Portell, espècie d’alter ego de la real Isabel Llorach, personatge clau d’aquella Barcelona que tindria en l’Exposició Universal el seu gran moment. Qui acusi la literatura catalana de pairalista i carrinclona, no ha llegit mai “Vida privada”. Per si calguessin més motius, a la novel·la – escrita en poc més d’un mes a la biblioteca de l’Ateneu – l’acompanya la llegenda de l’escàndol social d’un retrat més que realista d’uns protagonistes de carns i ossos, que Sagarra coneixia perfectament.

De la seva ploma d’escriptor hiperactiu en van sortir una sèrie d’articles renovadors i oxigenats, absolutament moderns, d’un costumisme gens ranci i d’un cosmopolistisme gens papanates, que ens fa passejar per l’estiueig a la Costa Brava i el ritme del Passeig de Gràcia, pels noctàmbuls del Paral·lel i els socis de l’Ateneu Barcelonès, per les darreres novetats literàries i els personatges més coneguts de la Barcelona dels anys 30. Devorats pel públic, va signar els seus escrits tant a “La Publicitat”, com posteriorment a la mítica revista “Mirador”, símbol del gran periodisme de la República. Els publicarà sota un títol tan evocador d’aquella Barcelona alegre i fresca, com “L’aperitiu”. Personalment, quan em va tocar batejar la meva secció en aquest diari digital vaig optar pel “vermut”, un lleuger refresc compartit molt menys elegant que l’aperitiu sagarrià, però que en fos un cert homenatge.

Si “Vida privada” va ser un escàndol, les seves magnífiques “Memòries” van ser una fita fonamental en un país amb poques “memòries” i menys memòria, en singular, quan van aparèixer l’any 1957. Publicades en plena postguerra, temps negres pel record del temps passat, acaben amb el final de la Gran Guerra, ajustant els records a l’estricta memòria de joventut i deixant al tinter la valoració personal de l’escriptor sobre el seu pas per Berlín com a corresponsal de “El Sol” de Madrid, l’articulisme de “La Publicitat” i els anys elèctrics de la República, la marxa a París amenaçat i espantat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planas, poc després d’esclatar la guerra, o el retorn a una Catalunya on tot allò que havia donat aire i triomf al genial escriptor havia quedat enfosquit o enbrutat.

Però aquella Barcelona que va ser, i en la qual Sagarra es va moure com una estrella fulgurant, apareixerà evocada amb una gran nostàlgia en els articles que publicarà en castellà a “Destino” o “La Vanguardia”. Quan li toqui parlar d’antics amics, com Just Cabot, no podrà deixar de recordar la Penya Gran de l’Ateneu, la redacció de Mirador, les nits inacabables i el frenesí de l’escriptura. Assenyalant aquella Barcelona que va poder ser i que mai més tornaria.

Llegiu Sagarra: “Vida Privada”, les seves “Memòries”, els reculls d’articles, com “El Perfum dels dies” o “Cafè, copa i puro”, “La ruta blava” sobre el seu llarg viatge de noces pels mars del Sud, o potser la seva traducció de la Divina Comèdia. Deixeu-vos portar per un gran mestre de la llengua, per un gran escriptor capaç de tot. Llegiu Sagarra, si us plau!

La frivolització del nazisme

2011-09-30T13:06:00.002+02:00

No sé ben bé quin dels ínclits membres de la premsa més bel·ligerantment anticatalana va ser l’inventor del terme “nazionalismo” per referir-se al catalanisme en el seu conjunt, i els partits nacionalistes i independentistes en concret. Desconec, doncs, qui va ser el pare intel·lectual d’aquesta criatura que corre de columna en columna.

Sigui qui sigui el primer inventor del terme – Losantos, César Vidal o qualsevol de la seva corda - la seva baixesa moral és d’una repugnància atronadora. Comparar uns partits polítics democràtics, unes idees de treball pel país defensades sempre amb l’argument i la paraula, amb el règim tirànic i racista que instaurà Adolf Hitler a l’Alemanya dels anys 30, és una mostra més de la frivolització de l’odi. Comparar amb el nazisme vol dir posar al mateix sac un govern democràtic amb els qui van exterminar a 6.000.000 de jueus, més un nombre elevat d’homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, dissidents polítics, etc.; comparar amb el nazisme vol dir situar en peu d’igualtat els representants polítics lliurement elegits pels catalans amb una ideologia sinistra que volgué tiranitzar el món i contra el que es van alçar les nacions lliures; comparar amb el nazisme vol dir creure que valen igual les lleis racials que les lleis democràticament aprovades per un Parlament; comparar amb el nazisme vol dir ignorar, banalitzar i minimitzar la barbàrie dels camps de concentració i extermini, del setge d’Stalingrad i Leningrad, de les matances de Polònia i Ucraïna o l’ocupació de França; comparar amb el nazisme vol dir traçar una línia infame entre Hitler, Himmler, Goebbels, Göring, Eichmann, Hyedrich, Von Ribbentrob o Hans Frank amb Pujol, Maragall, Mas, Carod, Puigcercós, Junqueras, Saura, Herrera, López Tena o Laporta.

Però aquest ús indignant de les paraules, l’abús de l’horror per replicar l’adversari ideològic o polític, només pot ser propi d’un país que va viure la tragèdia de la Segona Guerra Mundial des de la premsa. Només aquells qui no tenen cap tipus de lligam sentimental, ni el volen tenir, amb la gran tragèdia europea del segle XX, poden participar d’una frivolització de l’horror que sembla unir-se amb el negacionisme més putrefacte. Només una Espanya que viu tan tranquil·la com si mai hagués hagut de tastar el règim tirànic d’un dictador, com si mai en el seu sòl hi hagués campat la guerra sagnant i la destrucció de l’enèmic, pot utilitzar tan inapropiadament termes que provocarien calfreds només de sentir-se en qualsevol dels països que va viure en la seva carn l’horror. Potser si hom creu que el negacionisme de l’Holocaust, l’apologia del totalitarisme i la supremacia racial són delictes, hauríem de començar a plantejar-nos actuar contra aquells qui utilitzen les paraules del feixisme en la confrontació democràtica de parers. Però ja sabem que, tantes vegades, la justícia val menys que el pixum dels gossos.

Sobre la necessitat d'un nou futur*

2011-09-29T13:21:00.002+02:00

Si hom hagués de redactar un informe sobre l’estat del país, segur que començaria dient que Catalunya es troba davant la pitjor crisi d’ençà de la restauració de la Generalitat; una crisi de múltiples dimensions –política, social i econòmica– que no afavoreix un debat polític serè, una col·laboració entre els diferents agents polítics i socials, que vagi lligat a la satisfacció de l’ambició que el país va marcant-se.

Per això, en una situació amb tantes incerteses obertes, pot semblar estrany que el president Mas apel·li, tant a Barcelona com a Madrid mateix, a la via de la «transició nacional» davant aquestes diferents crisis que tenallen Catalunya, és a dir, que miri cap al futur de forma oberta. El repte d’una transició nacional que suposi un pas endavant sense marxa enrere, després de la constatació del trencament irreparable dels mínims consensos que regien amb l’Estat, és el marc que prefigura aquest futur segons la proposta convergent.

Pot ser més entenedor per a la gran majoria dels catalans que el president de la Generalitat utilitzi aquesta invocació retòrica a la necessitat d’obrir un nou futur, si tenim en compte les poques opcions que ens ha ofert fins ara l’Estat, una vegada dins l’atzucac posterior a la liquidació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2006 –assolit després d’una tramitació tortuosa i un resultat final, per a molts, extremadament desencisador–, combinat amb la continuada política fiscal d’ofec econòmic amb l’excusa de la cohesió i la solidaritat interterritorials i la recent operació politicojudicial de desmantellament de la política educativa i lingüística catalana, amb la immersió lingüística com a objectiu prioritari a batre.

El contingut tangible d’aquest nou futur, d’aquesta transició nacional, només pot dependre de l’assoliment de noves quotes de poder polític, sí, però també de la constitució de noves bases d’autoestima i orgull de país, de renovació del compromís i la voluntat de romandre i ser. Si finalment desembocarà en l’assoliment d’un estat propi –una opció que avui dia figura en la ment de molts ciutadans no estrictament votants de partits unívocament independentistes, sense provocar cap por en tota la gamma política que va del catalanisme d’origen federal al sobiranisme d’inspiració nacionalista–, dependrà només de la voluntat majoritària dels catalans. Ara bé, no ens enganyem, aquesta transició serà determinada, sobretot, per l’èxit o el fracàs de vies intermèdies, o fins i tot prèvies, com podria ser un tracte fiscal adequat a les necessitats que té una Catalunya profundament colpida per la crisi econòmica i financera actual, i que el govern pretén negociar amb el vencedor de les eleccions del 20-N.

En ple atac de pessimisme nacional, sovint maleïm la manca d’èpica, requerim una nova via engrescadora, trobem a faltar lideratges empàtics. Potser ja no ens trobem en una època sobrera d’aquestes tres necessitats polítiques un cop arribats a la postmodernitat on som, però tenim per endavant uns temps que requeriran que ningú no en quedi al marge. En aquesta transició que, com hem dit, ha de representar un avenç nacional que ens tregui dels paranys en què ens trobem enredats, ningú no pot permetre’s el luxe de situar-se a veure-les venir. Per això caldrà que tots els partits i agents socials iniciïn processos de debat, intern i extern, amb la resta de forces a partir de la premissa de trobar-nos en un nou horitzó, des dels més radicals fins als més possibilistes. Serà una prova de foc per al president Artur Mas: li caldrà l’habilitat suficient i la magnanimitat necessària per a teixir complicitats amb la societat i els seus oponents, trampejant la «politiqueria» de curta volada i el «curt terminisme», i fer realitat els grans consensos de país que s’ha marcat com a requisit necessari per a poder situar-se cara a cara amb l’Estat. De l’assoliment d’aquesta base social que serveixi de fonament per a la seva proposta de transició política catalana –en un primer moment, com hem dit, amb l’objectiu del pacte fiscal, més endavant amb una capacitat de decisió política sense límits– dependrà l’èxit o el fracàs de la legislatura, de la seva presidència i, en certa manera, d’un tarannà polític caracteritzat per l’avenç gra dualista, reformista, amb seguretat però sense salts al buit.

Seria una llàstima que tot plegat quedés en un foc d’encenalls per culpa de la tensió entre els qui no volen avançar un sol mil·límetre, els qui semblen gaudir en el llot de la frustració, aquells a qui l’autocomplaença fa estar segurs que podran esgarrapar algun vot i els qui no s’avenen a cap generositat per no perdre la seva raó de ser. La situació política és greu i la feina dels representants polítics àrdua i, d’alguna manera, tan incerta com el futur. A tots cal avisar-los que estem parlant de Catalunya, i no estrictament d’uns anys de govern o d’un partit polític.

*Article publicat al lloc web de la Fundació Cat-Dem, dins la secció "Altres veus són possibles".

José Tomàs tancà la Monumental (Publicat a El Matí Digital)

2011-09-26T16:03:00.002+02:00

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Un ocàs ha de tenir prou màgia, i la darrera cursa de braus a Barcelona, després de la prohibició havia despertat tota l’expectació que pot provocar el retorn del fill estimat a la seva plaça talismà. José Tomàs, capaç de fer embogir al públic exigent i al més entregat, a parts iguals.

L’espectador novell, aquell qui no hagi vist mai torejar al mestre pot mostrar-se escèptic davant del torrent d’adjectius que intenten descriure, amb més o menys traça, el seu art. No cal explicar res, només veure’l, només concentrar-se en el seu silenci amatent. La mirada fixa sota la montera negra, sona el clarí, surt el brau dels corrals. En cap moment la seva mirada es desvia dels moviments de l’animal. El va a buscar i comença la dansa al seu voltant. Els peus, molt junts, el cos tens, les mans ben fermes subjecten el capot. El públic, que voldria cridar, es mossega la llengua i ofega qualsevol expressió. Se sap que el de Galapagar estima el silenci. El silenci per no perdre el compàs de la dansa.

Fidel en tot moment a la vella idea de Juan Belmonte – aquell “ni te quitas tu ni te quita el toro si sabes torear” que va trencar amb tot el que s’havia fet fins llavors d’ençà de Lagartijo - la distància entre la noble bèstia i el torero s’escurça cada vegada més. Amb la muleta la plasticitat ja és exquisida i els moviments deliciosos. Un se’l pot imaginar sol, a la llum de la lluna, amb la jaqueta com a capot, només el toro i l’home, com aquella escena preciosa que narra el periodista Manuel Chaves Nogales en la seva biografia del “Pasmo de Triana”.

Tomás no té por ni de la tragèdia ni de la sang. És tan seriós i té tant de misteri com el mític Manolete i a ningú se li escapa que la comparació té quelcom de sinistre: La seva manca de temor, que no li impedeix tenir un alt respecte per toro, sovint fa témer el pitjor. Crida al toro, el busca, el necessita i fins i tot s’hi enganxa. El desafia en la sort suprema, quan ja només un d’ells triomfarà en aquesta tarda. La mort es produeix al primer estoc, gairebé instantània. De seguida el públic, contingut fins al moment, embogeix. Mocadors blancs d’exigència a la presidència. Dues orelles i una cua que es talla però no es concedeix. Els aplaudiments, els crits, els visques no paren en una volta a la plaça ensordidora.

Aquest va ser el primer toro de José Tomás, que compartia cartell amb un discret Juan Mora i un emocionat Serafín Marín. En el segon de Tomás semblava que la màgia s’havia esgotat però no el geni, no hi ha hagut fortuna en la darrera sort. El darrer privilegi ha estat per al català Marín, que ha estat recompensat amb afecte.

Diuen que ha estat la darrera cursa de la història d’aquest país i aquesta plaça. Potser l’afició hauria mort amb la retirada de Tomás, potser abans i tot. Com deia un amic, les tradicions moren soles no cal prohibir-les. Alguns, d’aquests que posem la bellesa del toreig per davant de l’animalisme moral, podrem dir que, com vam veure jugar a Messi, un dia vam veure torejar a José Tomás.

L'estat de Palestina

2011-09-24T03:04:00.002+02:00

A les mateixes Nacions Unides a qui el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, sol·licitava el reconeixement com a estat del seu poble, es discutí llargament el plànol d’Orient Mitjà, entre el Jordà i el Mediterrani. Era l’any 1947, l’organització s’acabava de crear després del xoc de la II Guerra Mundial, i calia decidir que fer amb la Palestina britànica, una vegada la metròpoli abandonés Jerusalem. Des de principis de segle, l’emigració jueva era constant, però mai es va veure tan necessari establir una “llar nacional jueva” com després de la mort de sis milions de jueus europeus per part dels nazis. Corpresos per la tragèdia, l’anhel del retorn a Sió i la constitució de l’Estat dels jueus era més viu que mai, i pocs podien dir que no a aquesta pretensió. En els anys del mandat britànic els jueus emigrats havien destacat en l’agricultura i la ciència, poblant de kibuds les ermes terres comprades als terratinents àrabs i veien néixer l’emblemàtica Tel Aviv. Alhora els britànics imposaven diferents restriccions a l’arribada de més pioners jueus, desdint-se de qualsevol simpatia prèvia per la lluita sionista. La tensió, fins la violència, era constant i calia una solució salomònica, que desagradés a uns i altres però que permetés establir unes fronteres entre el legítim dret dels palestins a viure al seu país i la comprensible necessitat dels jueus de tenir un estat propi.

No va ser una decisió fàcil, com dèiem, la que li va tocar prendre a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Finalment, el 29 de novembre de 1947 es posava a votació el Pla de Partició, que atribuïa un 54% discontinu del territori de l’antic Mandat Britànic als jueus – tenint en compte que bona part d’aquest territori el conformava el desert del Neguev – i un 46% als àrabs palestins, amb Jerusalem i Betlem sota mandat internacional. Els vots dels diferents països van ser comptats un a un pels àrabs i els jueus de Palestina. Passés el que passés ja res seria igual. Finalment el Pla tira endavant amb els vots a favor de les dues grans potències vencedores de la guerra mundial, Estats Units i la Unió Soviètica, més la major part d’estats europeus i americans, i amb la negativa dels països àrabs representats a les Nacions Unides. La reacció al centre del conflicte no es va fer esperar: mentre els jueus, sense cap entusiasme pel resultat obtingut, l’acceptaren i preveieren constituir el seu estat dins les fronteres assignades, els àrabs mostraren per primer cop el fatal maximalisme que des d’ençà ha caracteritzat la seva política. Ni acceptaren el Pla ni cap solució que no fos el total control de la possessió britànica a Terra Santa.

El Regne Unit – que s’havia abstingut a la votació a l’ONU – va rentar-se les mans sense aplicar l’acord de l’Assemblea General i va abandonar Palestina. El dia abans, David Ben Gurion proclamava l’Estat d’Israel, a Tel Aviv. Immediatament els ben armats exèrcits dels cinc països àrabs veïns del nou estat, Egipte, Jordània, Síria, Iraq i el Líban s’abraonaven sobre Israel, per llençar els jueus al mar. En una encara avui sorprenent reacció, els israelians – amb una inferioritat numèrica notòria – van aturar l’escomesa i van fer-se forts al seu territori. Acabaven de guanyar la primera de les diferents i doloroses guerres que els enfrontarien als seus veïns. Alhora, el drama dels palestins començava a prendre forma. El drama de perdre la batalla per la terra, i alhora el drama de la poca visió dels seus dirigents i dels països “germans” que havien corregut a socorre'ls. Contràriament al que semblaria lògic, en la zona que conformaven els territoris àrabs no es va instaurar un estat palestí al costat de l’israelià, sinó que la Cisjordània va ser posada sota la tutela del rei de Jordània i la Franja de Gaza d’Egipte. Alhora, els estats musulmans de tot el món expulsaven els jueus dels seus territoris cap a Israel, acabant amb segles i segles de presència hebrea. L’èxode palestí anava aparellat a l’emigració forçada de milers de jueus cap al nou estat.

Fins als acord d’Oslo dels 1993, la història d’Israel i Palestina està feta de guerra i tensió. La pretensió palestina d’acabar amb Israel va semblar acabar-se amb l’acceptació forçosa de que era impossible una Palestina sense un veí hebreu. La fórmula de pau per territoris va permetre la constitució de l’Autoritat Nacional Palestina amb l’històric Iàssir Arafat al seu davant. Tot i les ajudes quantioses ajudes internacionals, la vida dels palestins no va fer un salt endavant.. Alhora, començava a fer-se fort un islamisme radical que no acceptava els acords assolits amb Israel i que combatia la frustració dels carrers de Nablus, Ramal·la o Gaza amb la beneficència i l’assistència social que els dirigents de l’ens autònom, amb mostres clares d’indolència i malversació, no feien. La violència era, tot i els acords, latent: Un radical jueu va matar el primer ministre israelià Yitzhak Rabin, els atemptats perpetrats per radicals palestins van fer perdre les eleccions al successor de Rabin en el camí cap a la resolució del conflicte, Shimon Peres. Tot podia haver-se anat a n’orris, si no hagués estat per les enèsimes iniciatives de pau proposades des de la Casa Blanca, especialment en aquell Camp David on la resolució pacificadora definitiva es va tocar amb els dits. Una vegada més, el maximalisme i la irresponsabilitat van fer tirar per terra qualsevol de les ofertes que Barak i Ben Ami van proposar a Arafat. La tornada amb les mans buides del raïs a Ramal·la va ser l’excusa – no pas la visita de Sharon a l’Esplanada de Mesquites de Jerusalem – per una nova “intifada” que ha anat apagant-se i revivint en aquests darrers anys, entre noves iniciatives infructuoses i nous governants israelians.

Abbas va succeir Arafat, a la mort del raïs. Un nou líder, moderat i seriós, semblava que permetria una major flexibilitat i l’assoliment de l’anhelat Estat Palestí. Una vegada més, cap de les propostes de pacificació i establiment de fronteres va reeixir. Si no era pel retorn dels milers de palestins fugits després de la guerra, era per les compensacions a aquests palestins, que raonablement no tornaran mai al seu estat, la sobirania de Jerusalem o el desmantellament de les colònies. Fins i tot va ser possible veure com el falcó Arik, l’antic general convertit en primer ministre, donava l’ordre d’abandonar totalment Gaza i desallotjava uns colons que el maleïen per traïdor. Gaza en mans palestines va convertir-se en un bastió del radicalisme de Hamas, on els homes d’Abbas eren expulsats i perseguits, i des d’on s’intensificava el llançament de coets i míssils cap a territori israelià.

D’aquesta manera, amb la inexistència de converses estables i obertes amb Israel, sense controlar la meitat del propi territori, amb greus problemes de corrupció i control de la seguretat interior, amb unes eleccions ajornades sine die i amb un poble cada vegada més fatigat, el president Abbas ha presentat la sol·licitud de reconeixement com a estat de Palestina, en les fronteres del 1967 – aquelles en les que no es va instaurar l’estat en el seu moment. El "farol" del president de l’ANP és més que evident que no assolirà el seu objectiu. El President Obama ja ha mostrat la seva ferma contrarietat davant de la jugada palestina, i la diplomàcia de mig món es troba immersa en l’espiral d’Orient. Amb el seu discurs a l’ONU ahir a la tarda, qualificat ja d’històric en un assumpte que vessa d’història i li manca futur, és probable que Abu Mazen generi una nova frustració al seu país. Als carrers de Cisjordània cal parlar de realisme i no fer un salt al buit d’èxit escàs: Les fronteres del 1967 ja han quedat enrere; no hi haurà un retorn factible dels emigrats palestins al Líban o Jordània més enllà d’un nombre simbòlic; caldrà constituir l’anhelat estat en un territori discontinu; Jerusalem Est serà la hipotètica capital d’aquest estat, però la part oest ho serà d’Israel i així haurà de ser reconegut internacionalment. Això és el que hauria de dir Abbas als palestins i, alhora, acceptar qualsevol gest de Binyamín Netanyahu de cara a seure’s a discutir un nou full de ruta. És ben segur que el primer ministre israelià no està disposat a cedir tant com haurien cedit anteriors presidents, com anteriors presidents de tots els colors polítics van proposar als palestins cedir, però la inacció, el maximalisme i l’amenaça de la violència ja han fet prou mal a aquesta terra. Sí, doncs, a un estat palestí, però amb acords, pau i responsabilitat.

La cultura catalana i Espanya (Publicat al 13 a la carta)

2011-09-23T10:20:00.002+02:00

Podeu llegir l'article, també, aquí

Aquests dies s’esten la preocupació dels catalans davant l’enèsima envestida contra la llengua catalana, tal i com comentàvem al darrer article. Ens trobem davant l’ús diabòlic del bilingüisme i la crida indecent a la “convivencia” per part de sectors espanyolistes no tenen altra motivació que un profund menysteniment cap a la cultura catalana (sentiment d’altra banda absolutament normalitzat fora de Catalunya). En els millors dels casos ignorància, en d’altres, mala fe.

I és que si en altres èpoques la cultura catalana havia gaudit d’un prestigi intel·lectual a Castella – corresponent a les èpoques de dificultats imposades oficialment, pensis en Franco, pensis en Primo de Ribera – avui dia Espanya es permet el luxe de menystenir allò que, segons l’statu quo actual, encara li pertany com a propi, fins i tot el·ludint el mandat constitucional de l’article 3.3, que estableix que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Aquesta bandejant d’aquesta riquesa no és exclusivament política, doncs l’abstencionisme governamental cap al català és antic i molt llarg, sinó que ha aconseguit profundes arrels entre escriptors, intel·lectuals, periodistes i mitjans de comunicació de Madrid, fins i tot en aquells no especialment hostils al que prové de Catalunya.

Resulta si més no curiós que les grans patums de la cultura espanyola amb tribuna els mitjans espanyols de referència, políglots i atents a les lletres de tota Europa, no es refereixin mai, ni demostrin cap coneixement ni especial estima envers la cultura en llengua catalana. Potser és que el català suposa una dificultat afegida que no tenen, posem per cas, ni el francès ni l’italià – llengües tan llatines com el català-, doncs molts d’ells són capaços de llegir a Magris i Houellegecq en les llengües maternes. Deu ser una dificultat provocada per una sensibilitat especial que repel·leix cap contacte amb la nostra producció literària o dramàtica.

Lector devot dels diferents suplements literaris dels diaris catalans i espanyols, en aquests darrers no mantinc cap fe en que dediquin les seves planes a l’obra de Pla, Sagarra, Rodoreda, Joan Sales Porcel o Monzó. Carai. Tampoc que dediquin cap espai més o menys fixe a l’actualitat de la nostra literatura. Potser en alguna ocasió mereixem ser esmentats, ai, però sempre que n’existeixi una traducció a la llengua castellana o l’autor en qüestió utilitzi l’espanyol. Podem prendre com a exemple Babelia, que publica cada dissabte el diari El País: El darrer número, i inclòs dins de la confusa i paradigmàtica categoria de “escritores en penumbra” ofereix una entrevista a l’autor més internacional de la literatura en català, Jaume Cabré. És simptomàtic que hagi hagut de vendre un nombre considerable de llibres a Alemanya i posar a la venda la seva esperada novel·la “Jo Confesso” en traducció castellana el mateix dia que ho feia en català, perquè se li dediqui un espai en aquest prestigiós suplement.

Pot ser cert que, pel gran públic, la manca d’una política habitual de traduccions i difusió, afegida a la desconeixença de base, faci poc interessant l’actualitat de les lletres catalanes, així com les basques o gallegues. El que no és gens habitual ni propi del conreu de les ciències humanístiques és la miserable consideració acadèmica de les llengües no castellanes. Avui encara resulta més interessant el català per un grapat d’universitats europees que per les principals facultats espanyoles.

Tenint en compte aquest atzar d’exemples, resulta comprensible el silenci còmplice de les plomes espanyoles que plana sobre els obstacles a la llengua catalana. Si en altres èpoques el més granat de la intel·lectualitat hispànica signava manifestos d’escalf i suport i promovia “encuentros”, avui no podem esperar cap sintonia ni suport. No en podem esperar res, ja no cal. En viuen al marge, prefereixen el desconeixent, quan no són les eminències grises darrera de les campanyes orquestrades per organitzacions parapolítiques i avalades pels Tribunals. La seva cultura pot ser rica i ben organitzada, però amb llur silenci demostren les seves incapacitats i mancances greus. És el silenci dels qui mai han tingut problemes per escriure, parlar o crear en la seva llengua. La consciència de pertànyer a un imperi – ni que sigui literari – “donde no se pone el sol”. I res més.

Quan se't casen els amics (Publicat a El Matí Digital)

2011-09-20T09:50:00.001+02:00

El podeu llegir aquí . Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Ha arribat aquell dia que, una vegada més, comproves que t’estàs fent gran. Ja no és una més que incipient alopècia, el fet de recordar coses de fa més de dos decennis o haver acabat tots mena d’estudis, màsters i postgraus. És quan els amics, amb els que havies viscut la vida despreocupada de l’adolescència, entre trames sentimentals i la sensació que se’ns feia petit el món, se’t comencen a casar.

Divendres mateix, acudia al casament d’una bona amiga. D’aquestes amb les que vam compartir classes d’anglès i nits de festa. Avui, ja convertida en metgessa ha dit el sí vull al seu xicot, amb el que fa tres anys que compartia vida.

No sembla que la resta de la colla estigui per orgues, però el primer pas fet pels acabats de casar obre camí per la següent. A banda del fet que ens fem grans, la crida de l’estabilitat en temps líquids i desorientadors, amb l’afegitó del pas inescusable del rellotge biològic, faran decidir fins i tot, als més excèptics amb la institució matrimonial.

I no cal que sigui una boda de pel·lícula, els meus amics van demostrar que amb senzillesa, bon gust i, sobretot, moltes dosis d’estima i alegria, es poden organitzar unes noces on tothom si trobi còmode. No van ser necessaris dispendis extraordinaris ni fanfàrries innecessàries en una nit en la que el bon temps va acompanyar. La sorpresa dels entrants i la pesantor dels segons va obligar a tots els convidats a demostrar la seva perícia a la pista de ball fins a esgotar-se. Fins i tot jo, encara amb una cama més fluixa que l’altra i aparcada convenientment la crossa, em vaig marcar uns balls amb les tres generacions de la família de la núvia, la protagonista inclosa. Mantenint sempre la corbata ben cordada i la camisa per dins van passar les hores fins entrar a la negre nit, que portava amb ella un lleuger toc de fatiga al rostre dels nuvis i una gota als ulls dels convidats.

Núria, Sergio, sigueu molt feliços. Com ja dic, ens hem fet grans i vosaltres ja heu entray, per vostra voluntat i decisió, al camí de la plena adultesa. Sou joves d’èxit, amb sort en les vostres carreres i satisfacció en la vostra ambició. Us estimeu i ho heu proclamat solemnement. Deixeu-me que us torni a felicitar i que, asserenat i ben assegut torni a pensar que això que se’t casin els amics marca l’imperceptible pas del temps, la llunyania dels temps adolescents i l’entrada en noves sendes. Enhorabona parella, sigueu molt feliços!

La llengua materna (publicat a 13alacarta.cat)

2011-09-16T00:19:00.004+02:00

Podeu llegir l'article original aquí

La meva llengua materna és el català, òbviament. Vaig aprendre a parlar, fent-ho en català. No és cap mèrit, tants catalans ho hem fet amb naturalitat, sense complexos i de forma, inconscient, perquè els nostres pares així ens han parlat, estimat, acaronat, renyat…

Però així com la llengua habitual de ma mare és el català, no és pas la seva llengua materna. Nascuda a un poblet de Terol, les seves primeres paraules debien ser en aquell castellà aragonès, amb tantes paraules pròpies, que parlava la seva àvia, bona explicadora d’històries que es barrejaven amb els clàssics de la literatura popular espanyola, i que avui s’ha anat perdent amb les noves generacions. Alhora, en arribar a Catalunya, va aprendre el català amb naturalitat. Diu que va ser una amiga seva del barri, filla també d’immigrants, qui li va ensenyar la llengua catalana. Des de llavors, ningú dubtaria del seu català perfecte i genuï.

En aquella època – anys seixanta – els pares immigrats d’arreu de les Espanyes esperonaven als seus fills a aprendre el català com a forma de prosperar socialment. No renuciaven a qui eren, i sovint no van arribar a aprendre del tot la llengua del país, però tenien clar que el català era una forma d’integració en la ciutadania i clau per a que els seus fills arribessin allà on ells no havien aconseguit arribar. I no era precisament un moment gaire galdós per la llengua catalana, vedat a l’escola, l’administració, la polícia i els mitjans de comunicació, entre d’altres, i conservat familiar i popularment.

D’aquest doble orígen, catalano-aragonès, en vaig rebre un aprenetatge del castellà – sempre en la seva versió aragonesa, és clar – absolutament natural, gràcies a tots els dies passats amb els avis. Vaig anar a una escola catalana, concertada, amb un clar predomini catalanoparlant, on estic segur que molts companys d’orígen castellanoparlant van aprendre bé la llengua catalana. És més que provable que la tria de l’escola, per part d’aquests pares castellanoparlants, no obeïa només a raons d’ubicació o comoditat d’horaris, sinó que va ser important que els seus fills coneguessin la llengua del país, més enllà de les aules, a través de l’amistat i la coneixença amb els companys catalanoparlants, evitant aquells centres on pràcticament no se sentia català fora de les classes.

Romania una idea prestigiosa del català entre els qui no la tenien com a llengua d’orígen. Encara era considerat un mètode d’introducció en la cultura del país, una manera d’entendre el seu tarannà, una forma de ser considerat un català, més enllà d’orígens i llinatges. Aquesta idea de prestigi, juntament amb la il·lusió de les famílies catalanoparlants perquè els seus fills coneguessin amb correcció la seva llengua materna, que ells no havien pogut aprendre a l’escola va marcar l’inici de la normalització del català, a través de la instauració de la immersió lingüística.

Tot i això, és més que evident que amb trenta anys d’escola en català no s’ha aconseguit remetre la situació subordinada del català, al propi país. La televisió, el cine, l’argot i l’humor en castellà, han actuat de contrapès a qualsevol intent d’eixamplar l’ús social del català. Amb una sabata i una espardenya hem anat resistint aquesta onada. És cert que el català ha continuat sent la llengua vehicular de l’escola, però en canvi a la universitat no s’ha aconseguit implantar com a llengua d’ús, més enllà del pla teòric i la bona voluntat. Anys i anys de televisió en català no han pogut fer competència al gran nombre de mitjans en castellà, augmentats avui gràcies a la TDT. L’autogovern no ha pogut, tampoc, ser el tallafocs de tots els intents, reixits o no, de revertir aquesta normalització del català. I la llista seria llarga.

Avui, davant l’envestida jurídico-política i el temor de noves formes de retrocès, de centralització i desnacionalització, després de les eleccions, cal defensar la llengua amb passió, amb totes les eïnes de la política, però també, i sobretot, amb les eïnes del prestigi social, de la llengua literària, de la creació cultural i científica, del progrès tecnològica i la investigació mèdica. Quan més atacs rebi la nostra llengua, més gran ha de ser l’ús, el coneixement i la correcció. El català podria sobreviure gràcies als instruments de la legislació, però només viurà amb esplendor gràcies als qui l’usin, l’estimin i la comparteixin amb aquells qui l’estant aprenent o els qui fan la primera descoberta. La pervivència de la llengua materna d’aquest país només depen de nosaltres.

Diada en una cruïlla històrica (Publicat a El Matí Digital)

2011-09-12T00:26:00.003+02:00

El podeu llegir aquí . Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Encarem la Diada Nacional de Catalunya davant l’enèssim atac coordinat a la nostra voluntat com a nació. Atacats per ambdós flancs: l’econòmico-polític i el cultural-identitari, després de la sentència de l’Estatut que va esquerdar – encara més – les possibilitats de continuar sent un país dins d’un Estat que ens ignora, quan no ens desprecia, parafrasejant el poeta Machado. Tot plegat, només pot acabar donant més relleu, arguments i pes - si és que tot això li cal-, a l’opció sobiranista.

Cap de les dues ofensives que encarem com a país és nova. L’esperpèntica reforma de l’article 135 de la Constitució, que vol establir un topall a la capacitat d’endeutament de les Administracions Públiques, té un clar objectiu: lligar de mans i peus a l’administració catalana i subordinar-la, encara més, a les voluntats dels dos partits estatals majoritaris. Aquest escanyament financer de la Generalitat és una realitat gairebé des de la seva restauració, com ja va assenyalar Ramon Trias Fargas a la seva “Narració d’una asfixia premeditada”. Alhora, el mínim comú denominador de l’espanyolisme - que als 80 va cristal·lar en la LOAPA -, és la constant que permet els pactes d’estat entre PSOE i PP, en els Catalunya sempre acaba pagant els plats trencats. Serveixi aquesta ènessima prova de tarannà, per acabar de convèncer als quatre beneïts que encara poguèssin creure en el gran tafur de la política espanyola – avui camí de a ser el més mediocre, trapecer i bluf dels presidents de l’Espanya democràtica -, que sense ni un mínim rubor va renegar de seguida de les promeses de respecte a la voluntat catalana, afirmant darrerament que tot va ser culpa del seu cap de comunicació. Amb unes agòniques eleccions d’aquí ben poc, caldrà una aritmètica molt concreta i una estratègia molt sibil·lina, si el President Mas, com va prometre, es decideix a encarar el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. La previsible derrota d’aquesta quimera, amb unes Corts espanyoles que han demostrat que poden funcionar a les mil meravelles sense el conjunt dels diputats catalanistes – tant els discrepants com els submisos –, pot ser l’argument definitiu per aquells amics del President Pujol que encara tenen por a la independència.

Pel que fa a la llengua, la sempiterna campanya de l’espanyolisme residual establert a Catalunya ha aconseguit anar molt més lluny que totes les intentones d’ençà del célebre “Manifiesto de los 2.300”, del qual es compleixen ja trenta anys. No ens trobem, com en d’altres ocasions, amb un soroll mediàtic amplificat per terra, mar i aire pels mitjans d’estricta obediència estatal. En aquest cas, la voluntat de monolingüisme, segregació i solució final per la llengua catalana ha tingut el suport explícit dels tribunals, contradint una llarga trajectòria d’aval jurídic a la immersió lingüística. Cal dir-ho, ens trobem davant un sinistre vodevil en el que determinats militants d’un partit absolutament minoritari al nostre Parlament, sense cap vergonya per utilitzar els seus fills, han aconseguit tombar el consens, en base a un bilingüisme que ells, amb llur actitut, rebutgen. La llengua catalana ha pogut ser la llengua vehicular de l’escola catalana, pública i privada, gràcies a la il·lusió proactiva de les families de tradició catalanoparlant i l’aquiesciència raonable de les que tenen el castellà com a llengua familiar. Resulta aquests dies necessari rescatar de l’hemeroteca del diari La Vanguardia – que avui sembla que s’hagi escrit en català des del 1881 – les paraules del poeta català en llengua castellana, Jaime Gil de Biedma, que amb valentia va encarar-se als autors i signants del manifest fundacional posant-los davant les seves contradiccions. Seria molt demanar una actitud unànime de la nostra intel·lectualitat, com a punta de llança de la defensa de la nostra llengua i cultura?

Potser és que cert, com reflexionava Gaziel, que només en els moments de debilitat de l’estat espanyol, aconsegueix Catalunya imposar la seva voluntat de ser. Així succeí durant la primavera republicana i en el pas de la dictadura a la democràcia després de la mort del general Franco, quan Espanya havia de purgar décades d’opressió i oprobi. Avui, ja adults, desvetllats, serens i dignes, potser que plantem cara a aquesta cíclica i pesada història d’envestides i desànims, d’oportunitats mancades i espera de la debilitat de l’adversari. Potser que, amb més arguments que mai, ens acabem de convèncer, com demanava Espriu a Sepharad, que només serem si som lliures.

Cap a la recuperació del temps perdut

2011-09-04T19:17:00.003+02:00

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Fa 3 mesos començava tot. Una fiblada de terror se’m va obrir a la panxa. Vaig fer un crit de dolor. Ambulància i operació d’urgència. Tot plegat, dos mesos i mig d’UCI i una recuperació estrictament física que encara dura.

Ara mateix, m’estic a l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, al bell mig del centre de Mataró, a quatre pases de casa. Un hospital de llarga estada i recuperació tranquil, assolellat, amb un pati amb bancs i ombres per rebre els amics que em freqüenten i els famliars que no fallen, que és mitja vida en la transició entre el mastodòntic Hospital de la Vall d’Hebrón i el somniat anhel de tornar a casa. El vell Hospital és com una mena de Berghof del segle XVII sense luxes ni belle époque, un balneari sense aigua, una casa de convalescència.

Els dies d’UCI foren els més durs. Per la família, amics, coneguts i tots aquells que m’envolten van ser dies de molta por, de dolor, d’incertesa i d’anades i vingudes sense masses paraules i alguna llàgrima. Els vaig fer patir, el meu cos li costava remuntar l’estat caòtic en que l’havia sumit el xoc sèptic posterior a l’operació i els meus pulmons requerien ajuda mecànica a tota vela. De Cures Intensives n’he tret ferides de guerra i una sensació boirosa, plena de somnis macabres i malsons que no s’acabaven mai, confonent-se maliciosament amb els pocs moments de lucidesa que em permetien les grans dosis de sedació a la que estava sotmés. Així doncs, per arribar a l’estat satisfactoriament òptim en que em trobo ara, totalment recuperat tant de l’operació com del xoc, vaig haver de superar, fins i tot, una addicció a la morfina al més pur estil dels poetes maleïts del dinou. Un estiu perdut, un temps perdut dormint.

Les cames, aquestes tristes cames que van quedar reduïdes a un parell de canyes, treballen cada dia per recuperar l’antic vigor i tornar a permetre’m la vida intensa de sempre. Prop de casa, amb sortides ocasionals al carrer i retorns dominicals a la llar, amb dues hores diàries de treball fisioterapèutic i intentant endrapar tot el que em pugui ajudar a engreixar el cos castigat pels tres mesos d’ombres, la sortida definitiva cada vegada s’albira més pròxima.

Com una mena de General Mc Arthur, torno a la batalla.

Gràcies per tot, "Uanxo"

2011-05-30T23:45:00.000+02:00

Fa dos o tres anys, en plena eufòria santera i fascinat per les històries que m’explicaven els pares, vaig pensar d’estudiar com una colla de jovent que avui passa dels 50 anys va decidir recuperar les Santes com a festa major democràtica, popular i participativa. Al capdamunt de la llista de persones amb qui havia de parlar hi apareixia, en majúscules, el nom d’en Joan Fradera. Més ben dit, hi vaig escriure “Uanxo”, com tothom el coneixia. Si mai volgués recuperar aquell projecte non nat, o bé algú s’interessés amb el tema, per molt ben documentat que estès, hi trobaríem a faltar, de totes, totes, el testimoni principal d’en “Uanxo”, que ens va deixar just aquest dissabte.

I és que aquestes Santes exitoses, consolidades, on tot sembla funcionar amb un engranatge perfecte, que fan les delícies dels mataronins i són motiu d’orgull, tenen un inici, tenen data de naixement. Som a finals del tardofranquisme, les Santes són una celebració que s’esllangueix, encarcarada, tronada, buida de contingut, unes dates en que la gent inicia les vacances i fuig de la ciutat. És llavors que un parell de joves de poc més de 25 anys, amants de les festes tradicionals que comencen a conèixer arreu de Catalunya, entren a la colla de geganters. En aquells moments ser geganter no és pas un privilegi o un honor, sinó més aviat una feina remunerada, una tasca feixuga i impròpia dels fills de les famílies tocades i posades de Mataró. Un d’aquells joves era en Lluís Hugas, un dels més històrics de la colla dels Gegants de la ciutat. L’altre en Joan Fradera, en “Uanxo”. Aquest fet no és perquè sí. En aquells moments de dictadura terminal i lluita per les llibertats, tot un grup de joves que es troben a l’entorn del Foment Mataroní, decideixen democratitzar, modernitzar i renovar la Festa Major. Amb el lema “Les Santes. Fem-ne festa major” hi fan entrar la llibertat abans que ho faci al mateix Ajuntament, i al propi país. No només això. No paren quiets, volten les festes més tradicionals de Catalunya (Sitges, Vilafranca, Solsona, etc.) i n’extreuen idees, dissenyen actes, dignifiquen les figures tradicionals - a les que atorguen la centralitat de la festa amb dignitat i protocol -, en creen de noves, com la Momerota, o en recuperen d’ancestrals, com l’Àliga. No s’aturen a les Santes, sinó que també estenen el seu entusiasme al Carnestoltes, fent sortir en “Pellofa”, els “botargues” i la tradició de la “Vella Quaresma”. Per això, avui podem dir que tenim unes festes entusiastes, conegudes arreu, divertides però també seriosament pensades, ben apamades per en “Uanxo i companyia, conscients que era un llegat per a la nostra generació, la dels fills.

Avui hem acomiadat a un dels pioners, un saberut de la festes tradicionals, geganter de primera hora, casteller de Vilafranca (vila amb la que havia creat vincles familiars), qui ens va portar la colla del Penedès quan aquí encara ningú s’imaginava fent castells, element clau d’aquella generació que van alçar les Santes, avui Festa Patrimonial d’Interès Nacional, que tenia tota la festa dins del cap. En “Uanxo” era part d’aquesta Festa Major. Per això avui, en el seu comiat, ha estat especialment colpidor veure en Robafaves, la Geganta, la Toneta i en Maneló a funeral. Com emocionant ha estat el pilar sense música dels “verds” i veure els membres de les colles, vestits amb les seves robes, homenatjant aquest home generós, pencaire, sense cap afany de divinitat, excessiu i sense problemes per dir el que pensava. Allà on siguis, “Uanxo”, estic segur que trobaràs amb qui organitzar una colla, amb qui portar gegants, crear un Desvetllament Bellugós, fer néixer una Momerota o pujar castells. Estic segur que ho faràs amb la tossuderia i l’empenta que tu vas donar a les Santes.

I Abidal va aixecar la Copa d'Europa (Publicat a El Matí Digital).

2011-05-30T00:36:00.005+02:00

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Amb la seva tirallonga de victòries èpiques i fatalitats històriques, el Barça va conformar, durant anys la idea de que era capaç de generar més història de la que podia digerir la seva afició. Acostumats a aquests cinc anys triomfals, els joves barcelonistes hem pogut arribar a creure que F.C. Barcelona sempre ha estat ribetejat de triomfs. Els més vells ens recorden, fent-nos baixar dels núvols, el nostre negre fat durant dècades. Com en els moments més dolços, se’ns van travessar els pals quadrats d’una porteria de Berna; el filibusterisme infame d’un rival símbol de la dictadura; el cognom Guruceta convertit en sinònim d’injustícies arbitrals; el segrest del golejador Quini que va fer esfumar-se una lliga merescuda; la derrota inconcebible als penals contra un Esteua de Bucarest vingut de l’altra banda del teló d’acer; els quatre gols que van posar el Dream Team als peus dels cavalls dels immortals milanesos; la travessa del desert durant el regnat dels “galàctics”… Quan tot ja s’havia acabat d’esfumar, sanejat el pot de les essències amb tres temporades de somni, en el moment de major maduresa i consistència del “Pep Team”, l’equip de somni comandat pel de Santpedor, va rebre el cop profund encarnat en un càncer al fetge d’un dels seus pilars, el lateral Éric Abidal.

L’esvelt i atlètic internacional francès, amb orígens en la llunyana Martinica, fidel i compromesa torre de defensa del quadre culé, va comunicar amb serenitat la seva malaltia en un vestuari consternat. L’estabilitat emocional d’aquest conjunt ja llegendari va perillar mentre Abidal era operat amb un èxit total a l’Hospital Clínic. La fatalitat, altra vegada tornava a aparèixer en el moment més decisiu de la cursa antipàtica i ferragosa amb el Real Madrid de Mourinho, pels tres grans títols en joc. L’esperit de superació, i les bones notícies sobre la seva recuperació, van evitar qualsevol daltabaix. La plantilla i l’afició, el club sencer, va fer pinya amb un jugador estimat, imatge de sacrifici i compromís, capaç de jugar amb total plenitud física davant d’un adversari com el Sevilla, pocs dies abans de ser-li diagnosticat el tumor que l’obligà a passar pel quiròfan.

El testimoni d’Abi davant d’una malaltia que molts de nosaltres hem patit, l’esperit de superació de totes les adversitats fins arribar en plena forma a disputar la final davant el Manchester i, alhora, el segell d’un partit exquisit sobre l’herba de Wembley –el temple consagrat per a la litúrgia del Barça–, frenant qualsevol temptativa dels Reds Devils de Sir Ferguson de disputar la Champions somniada pel barcelonisme, l’han convertit en un d’aquells jugadors que entren al cor, estrany i imprevisible, dels culés. Però, va ser en plena ascensió de Pep Guardiola i els seus homes dels 107 graons que separen el ras de terra de la llotja, on esperava trèmula i amoros, la Copa dels Campions, quan vam descobrir que la nit encara ens oferia un nou motiu per l’emoció. I així va ser com, per la gran nit de la glòria, tots els jugadors del que Ramon Besa considera el Barça “segurament més romàntic de la història”, van fer un pas enrere i l’heroi va estrènye’s el braçal de capità – els galons de mariscal gentilment cedits pel totpoderós Carles Puyol – va cloure la desfilada dels blaugranes i va rebre la més bonica de les copes de mans del president Platini. I Éric Abidal va aixecar la Copa d’Europa.

3 regidors, 4.700 vots

2011-05-23T14:48:00.001+02:00

La notícia de les eleccions d’ahir a Mataró hauria d’haver estat la victòria de Joan Móra trencant una hegemonia socialista que s’iniciava a les primeres eleccions democràtiques. Una victòria en vots però amb empat en nombre de regidors amb un PSC que creia que podria continuar manant ad eternum. El que no van aconseguir Ramon Camp, Quim Esperalba o Josep Mañach ho aconsegueix aquest empresari del sector de les noves tecnologies, encara un desconegut per molts mataronins, com quan va entomar el lideratge del partit nacionalista a Mataró. Joan Móra serà el proper Alcalde de Mataró i aquesta hauria estat la notícia – Déu n’hi do quina notícia – en una nit electoral normal.

Però no. La gran notícia, que ja trascendeix el fet local, és l’irrupció de la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, al consistori mataroní. Hi entren sobrats: 3 regidors i a l’entorn de 4.700 vots. Disposaran de veu, vot, representació als consells, diners i, sobretot, poder engegar la cantarella simplista que conforma el seu discurs, “primer els de casa”, a cada ple. Gairebé 5.000 mataronins no és una minoria bàrbara i feixista, sinó el vot de més gent “normal” de la que ens sembla. El vot d’exvotants de dreta i d’esquerra, especialment d’esquerra. El vot silenciós i vergonyant que s’extén com una taca d’oli i el vot fatxenda que compra una mala resposta a un problema real. El model és el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, més fort que mai a França.

No només tenim tres regidors descaradament xenòfobs, sinó un entorn tan físic com polític i social que els ha permès . Ens costa de comprendre fora dels barris on la immigració estrangera s’ha juxtaposat a la que va arribar fa més de 40 anys, encara no integrada. Aquests 4.700 vots es troben carrers on a molts veïns els sembla que el món se’ls ensorra sota els peus, després d’haver gaudit del manà de la bonança econòmica; a les places que van cobant les frustracions de generacions perdudes i els fracassos dels pares, durant anys anestesiats pel cloroform de l’estat del benestar; als parcs on han acudit alcaldes a recordar orígens i llegendes, i demanar l’agraïment per un endreçament urbanístic, que no ha acabat amb la sensació de perifèria i caràcter subaltern. Alhora, i principalment al partit durant anys majoritari, ningú ha detectat aquesta insatisfacció, disposada a comprar la pitjor resposta per una inquietud raonable. S’ha continuat fent discursos com si no existís un sord rum-rum, de comentaris rabiuts i insatisfacció latent. D’haver-se escoltat (l’últim avís van ser els vots a PxC a les darreres eleccions catalanes) potser algú podria haver esmenat el xaronisme amb tocs de cristianisme social amb que sovint s’ha tractat la immigració, alhora que hauria delimitat bé la barrera a la xenofòbia. Amb un conglomerat de comparacions odioses, de mentides evidents i veritats mal explicades, de lògics conflictes i una campanya “underground” 4.700 mataronins s’han llençat als braços d’Anglada, i de la seva jove representant a Mataró.

De tota manera, ningú ens hauria de fer perdre l’orgull de ciutat, l’estima per tot allò de bo que tenim, el treball constant de tants per un Mataró millor. Responsabilitat i sentit comú als nostres representants i feina a fer a les festes, a les entitats, als carrers, places i parcs. És l’hora de la política, l’Alcalde Móra té l’oportunitat de demostrar a seva alçada, però també dels ciutadans. Qui se n’avergonyeixi i deserti de Mataró farà més gran el poder d’aquests 3 regidors i d’aquests 4.700 votants. Als mataronins ens toca demostrar que aquest íntim i profund amor a la ciutat que expliquem, sense complexos, allà on anem és quelcom diari i material. Que la militància i l’orgull no aparegui només per Santes, que hi sigui cada dia. Sovint ens queixem que la nostra ciutat només apareix al mapa per prostíbuls, crims i personatges de poca volada. Fóra bo que també ens coneguessin per haver-nos-en sortit.

Tweets sobre l'#acampada - Reflexions sobre una incipient revolta.

2011-05-20T19:28:00.003+02:00

Podeu llegir-lo aquí, en la seva versió original a El Matí Digital.

Allargant els tweets en que jo mateix he abocat els dubtes i paradoxes d'aquest moviment de protesta, que, a hores d'ara, no sabem cap a on anirà, intento provocar des de l'escepticisme.

1. Està bé indignar-se, però cal fer altres coses: treballar, formar-se, comprometre’s. El President Pujol en parlava, recentment, en un article publicat al butlletí de la seva Fundació. Parlava de les visites a Josep Benet d’aquells joves exasperats per la dictadura, i el seu consell: “Estudia. Ara preparat” o bé “Continua tirant endavant ...” o “promou…" És a dir, “la indignació no s’ha d’alimentar estèticament. La indignació ha de conduir al compromís. I ha de desvetllar el sentit de responsabilitat.”.

2. Cui prodest? Una manifestació antipolítica pot derivar en un aprofitament electoral. Molts volen passar el rasclet. Preguntant, he descobert que el manifest de “No les votes”, que circula per la xarxa, demana que no es voti a PP, PSOE i CiU. Curiosa llista on no hi figuren almenys dos partits – ERC i ICV – amb responsabilitats governamentals d’alt nivell fins fa ben poc. Algú esbrinarà si hi voluntat de manipulació?

3. Compte amb comparar-ho amb Egipte. El nostre Mubàrak va manar 40 anys i va morir al llit. El nostre sistema és una democràcia. Francesc-Marc Àlvaro va teoritzar amb encert a “Els assassins de Franco” sobre el desencís generacional de molts antics “antifranquistes” per la mort natural del dictador, és a dir, el d’aquells qui – tot i córrer davant dels grisos, posem per cas – no van ser capaços d’enderrocar el règim, que va morir de colapse multiorgànic. Ara, alguns d’aquests, sembla que tornen a fer la viu-viu. O els seus hereus.

4. La nostra democràcia és imperfecta, però em sembla massa pretenciós voler-se-la carregar després de només 30 anys i escaig. El nostre sistema polític, de drets i llibertats, és recent en un país de poca tradició. És imperfecte i és evident que li calen moltes millores. Però permet llibertats que no es gaudeixen, encara, a tot arreu del món.Hi ha, però, la gran censura política de la democràcia espanyola - i de qui ningú en parla - la del drets dels catalans a poder ser lliures en un estat lliure.

5. Molts dels que han malparlat de la democràcia burgesa han acabat aixecant el braç, dret o esquerra, i marcant el pas. Només cal recordar les apel·lacions de Franco als “politicastros”, la persecució dels menxenics pels revolucionaris d’octubre, les caricatures de banquers – amb aparença jueva – de la premsa nazi o l’ascens de “cirujans de ferro” (terminología del regeneracionista Joaquín Costa) per tot Europa com a solució al desprestigi de les democràcies.

6. Es pot barrejar la crítica al capitalisme i a la democràcia burgesa i, alhora, voler els beneficis – el benestar – del propi sistema? Qui està disposat a fer el salt al buit cap a una estructura política i económica diferent, ha d’estar predisposat a assumir riscos. I per riscos entenc riscos importants, fins la pobresa o la mort. El que no sembla coherent és apel·lar a la revolta si el que es vol és un feina fixa, un pis en propietat i una jubilació generosa en fer-se gran. No hi pot haver un gran “welfare state” – invent de la democràcia burgesa i el capitalisme – sense mercat i sense gestors.

7. A la llarga, han estat més profitoses les reformes que les revolucions. Tot i que les reformes siguin absolutament prosaïques. La revolució més important de la nostra història, la Revolució Francesa de 1789, va portar-nos la Declaració de Drets de l’Home i la guillotina. L’ardor revolucionari va acabar coronant emperador a Napoleó Bonaparte; la voluntat reformista extenent el liberalisme per tota Europa. És evident, però, que els canvis no tenen lírica, ni cants, ni himnes.

El cànon del catalanisme (publicat a El Matí Digital)

2011-05-11T16:55:00.004+02:00

Per llegir l'article original

A la mateixa sala Sagarra de l'Ateneu Barcelonès, on fa poc més de dos anys naixia públicament el nou Matí Digital, ha vist la llum “Honorables, cartes a la pàtria perduda” de Quim Torra. Aquest nou llibre de l’incansable editor i col·laborador d’aquesta casa, recull les misives que setmana rera setmana va anar publicant, dirigides sempre als catalans que, a parer seu, conformen la nostra constel·lació d’il·lustres. D’aquesta manera, cadascuna de les vint cartes que apassionadament – com és habitual en Torra – dirigeix als pares d’aquesta trista i dissortada pàtria és, com ha dit el nostre director Joan Capdevila, una reivindicació dels conceptes de “pàtria” i d’”honor”, tant mal connotades pels filòlegs de la correcció política. Reinvidicació de la pàtria que es va entrellucar als primers anys del segle XX i que va ser arrassada pel “desastre nacional” de la guerra. La Catalunya que van concebre aquests vint patricis, aquest cànon del catalanisme, entre la Lliga i Estat Català, passant per les terceres vies com Unió Democràtica de Catalunya o Acció Catalana, de l’ordre noucentista a la il·lusió republicana.

Aquests “Honorables” de Quim Torra conviden a qüestionar-se, una vegada més, per què som catalanistes. Com diu l’autor al pròleg, ell no ho és “perquè visqui en un país d’un clima benigne i d’un paisatge oscil·lant i bellíssim”, sinó “perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país”. I aquesta fidelitat l’ha portat – gairebé l’ha obligat – a dirigir-se als polítics que van construir el somni d’una Catalunya lliure, de Manuel Carrasco i Formiguera a Amadeu Hurtado, de Francesc Cambó a Carles Pi i Sunyer, d’Enric Prat de la Riba a Francesc Macià. Però també als escriptors, com Josep Pla; historiadors com Ferran Soldevila o Lluís Nicolau d’Olwer; periodistes, com Just Cabot o Eugeni Xammar; o col·losos com Pau Casals, Josep Trueta o Pompeu Fabra, que són quelcom més que un músic, un metge o un lingüista, sense oblidar la tasca de mecenatge de Rafael Patxot, el compromís de Pau Romeva, l’heroïsme de Josep Maria Trias i Peitx, la voluntat d’Antoni Rovira i Virgili i la dedicació de Joan Coromines. Tots ells van somniar, construir i alçar la pàtria que avui, potser podríem considerar perduda. I ben cert que, com un castell de cartes, aquella Catalunya de la virtut republicana, de la modernitat, la igualtat i la llibertat va ser demolida, molts van conèixer l’exili, d’altres – horrotitzats - la destrucció d’uns i altres. Però no van defallir en la seva voluntat ni en el seu amor a la pàtria, i ens van llegar una idea de país i un ideal de llibertat. Perquè com va dir l’advocat i polític Amadeu Hurtado, durant la tristesa dels seus anys d’expatriat, “una pàtria mal ferida no és una pàtria morta”.

La biografia de Montilla (Publicat a El Matí)

2010-11-22T01:29:00.000+01:00

Un dels leivmotiv més utilitzats durant aquests quatre anys pel Partit Socialista de Catalunya és la biografia del seu cap de files. En l'actual campanya, per exemple, un dels anuncis electorals que s'ofereixen a la sobretaula de les llars catalanes segueix el dia a dia d'un missatger atrafegat, un jove que afirma que ningú li ha regalat res – amb la casualitat que en el moment passa amb la seva moto per davant d'un cartell electoral d'Artur Mas – i que es veu obligat a combinar una feina precària i dura amb els estudis universitaris. El missatge explícit de l'espot socialista és que tots portem a dins un Montilla. L'implícit és que, en comparació amb el seu oponent, la biografia de Montilla és la d'algú que ha hagut de treballar de valent per arribar a on és... Però té aquesta biografia del candidat a la revàlida, trets d’especial rellevància o exemplaritat?

Una de les dades més conegudes de la vida de José Montilla i Aguilera és el seu naixement a Iznájar, a Córdova, i la seva arribada l'any 1971 a Catalunya. El fet immigrant ha estat utilitzat per propis i aliens. El fet que naixés fora de Catalunya ha aixecat una polseguera innecessària, però fins i tot davant els comentaris dels oponents, la figura del jove Montilla arribant amb la maleta de fusta a Barcelona ha estat repetida fins la sacietat per a caracteritzar-lo. Destacar com un fet insòlit el que durant generacions han fet milers de catalans, des dels qui van baixar de comarques cap a les ciutats fabrils fins els qui van venir de qualsevol lloc de la Península o de més enllà, passant pels qui van anar a Amèrica a provar sort, denota que encara som presoners de tòpics i estratègies que no són dels nostres temps.

A continuació, la biografia oficial de Montilla, disponible aquí, s'atura en la militància política clandestina del futur president català, passant per alt la seva pertinença a un grup de nom tan poc políticament correcte com “Joven Guardia Roja” d'un maoisme de ferro i, evidentment, acrític amb la barbàrie de la revolució cultural. Ja dins del PSUC, la mala fortuna va fer que el servei militar li estronqués la possibilitat d'assistir als moments més determinants i apassionants de la represa de les llibertats. Una biografia heroica de jove lluitador de vint anys que no es pot completar amb la fotografia de les manifestacions de febrer del 76, sinó amb les típiques del mític “ardor guerrero”.

En aquests anys, que coincideixen amb el seu ingrés al PSUC, són els únics en que Montilla pot dir que combina feina amb estudis, com han fet milers d'estudiants al nostre país finalitzant carreres amb èxit. José Montilla inicia dues carreres - Dret i Ciències Econòmiques-, i no n'acaba cap. El fracàs acadèmic no el va preocupar gens, perquè amb 24 anys inicia una carrera apassionant en que tot seran triomfs: Una vegada abandonat el partit majoritari de l'antifranquisme i dins del PSC s'estrena en la política municipal com a Regidor d'Hisenda i Tinent d'Alcalde de la localitat de Sant Joan Despí, després de les primeres eleccions democràtiques. Més endavant serà ja candidat a Cornellà de Llobregat, Alcalde, President del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Diputat provincial, President de la Diputació de Barcelona, Ministre d'Indústria del gabinet Zapatero i, fins al dia d'avui, President de la Generalitat. Una autèntica trompada a la meritocràcia i un exemple claríssim del cursus honorum d’un jove que entra en política amb escassos vint-i-cinc anys i trenta anys després, amb cinquanta cinc, encara n'espera continuar obtenint rèdits.

I doncs, la biografia del Molt Honorable President José Montilla és comparable amb la d'un missatger que combina estudis i feina? Potser, Només si aquest noi es deixa d'històries, d'estudis i feina i s'apunta a l'agrupació socialista d’alguna localitat on fa 30 anys que mana el PSC i fa mans i mànigues per a anar a llistes en un lloc destacat, potser d'aquí a 30 anys ja podrà ser candidat a President i construir una biografia tan complerta com la de José Montilla.

El Papa a Catalunya (Articles publicats a El Matí Digital)

2010-11-09T16:43:00.002+01:00

Dues cròniques publicades aquests dies sobre la visita de Benet XVI a Catalunya i que he publicat a El Matí Digital.

El Papa Benet XVI a Barcelona (I): Catalunya i la Santa Seu, relat d'una relació complexa:

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1910

El Papa Benet XVI a Barcelona (II): Un cant a la bellesa:

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1919

Venjances (Publicat a Valors)

2010-11-03T21:15:00.002+01:00

No és un plaer ni una situació de cap manera desitjable. És justament el contrari: el que fa sentir viu cadascun dels nervis i dels músculs que tenim i enyorar el benestar perdut com el paradís enyorat on havíem viscut fins ara. El dolor físic és un gran renec expressat pel nostre cos amb sarcasme i murrieria, sense paraules; la venjança de qui que no sempre suporta amb estoïcisme que gaudeixis construint somnis, que forcis fins a l’extenuació totes les possibilitats que ell mateix t’ha donat, que creguis que pots anar més enllà.

Quan apareix, el dolor físic ens situa davant d’un d’aquells quadres de Caspar David Fiedrich de tempestes i llamps i trons, de paisatges extrems... I nosaltres, empetitits, retorçats i incompresos ens trobem com un homenet bandejat per la gran ventada. El malestar desmunta la capacitat d’enfrontar i impossibilita que aixequis amb gallardia. Ben bé que ens deixa despullats davant de tots els perills i no ens ofereix altra porta oberta que la rendició fins que mica en mica, gràcies a l’analgèsia o la paciència, va passant i ens allibera amb l’avís, això sí, de que qualsevol dia pot tornar.

El dolor intercepta qualsevol capacitat de reacció, molesta els intents de redreçar-nos i engega al botavant l’optimisme i les bones maneres. Tant és si és migranya com una lesió òssia o muscular, el senyal d’una afecció més preocupant o la conseqüència d’un desgast irreversible, el seu poder, mentre dura, és absolut i dictatorial. Tirànic i segur de que, per més que creixi la nostra indignació i patiment, no tindrem cap oportunitat de revelar-nos-hi.

Patir aquests moments és sentir, ni que sigui efímerament, com s’engruna el castell de cartes, veure clarament que tenim els fonaments prims i construïts sobre argiles poroses. És possible que el lector tingui la sort de no patir-ne masses o, fins i tot, de no recordar la darrera vegada que va maleir el cruiximent i la fiblada. Si és així l’envejo. De tota manera, només havent-lo patit se’l pot combatre, i d’alguna manera riure l’últim, descrivint-lo sense contemplacions.

Fratricidi blaugrana (Publicat a El Matí Digital)

2010-10-22T12:19:00.000+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1859

Som un país que, a voltes, sembla que ha abocat tota la seva càrrega emocional en un club de futbol. Diem que el Barça és més que un club, i això també significa que hi aboquem els nostres comportaments com a país. El sentiment caïnita, la lluita entre aquells que estant més pròxims no és aliena al nostre comportament nacional. I aquest clima d’enfrontament total s’acaba d’instal·lar al barcelonisme amb resultats a curt, a mig i a llarg termini molt amargs.

La decisió – renyida però legal – de portar a davant dels tribunals a la junta sortint del F.C. Barcelona esquinça totalment la massa social culé en dos bàndols que serà molt complicat que tornin a moure’s junts, ni que sigui una final de la Champions. Ni el tradicional nuñisme vs cruyffisme va tenir possibilitats d’emmetzinar l’ambient de Can Barça com aquest imprudent, innecessària i irresponsable pas endavant que la majoria dels compromissaris ha decidit fer, induïda maquiavèl·licament per la Junta Directiva de Sandro Rosell. Només la bona marxa de l’equip i la presència a la banqueta de Pep Guardiola que tant conforta i asserena pot, de moment, pal·liar aquesta mala maror, però una lleugera crisi al vestidor, un estirabot qualsevol o aquells dies absurds sense futbol en que les redaccions dels diaris esportius no tenen temes, serà suficient perquè torni a esclatar la guerra sense treva. Qualsevol arma serà bona, de la tribuna periodística al Gol Nord.

I enmig, potser hi haurà socis que reconeixent la brillant gestió esportiva i social de la Junta de Joan Laporta, no confonguin aquest reconeixement amb acceptar acríticament una gestió econòmica molt millorable. És a dir, que es preguntin si és possible considerar que l’entrada de Laporta als despatxos de Can Barça va suposar una catalanització, un rejoveniment, un aire fresc, una gosadia i el període més esplèndid en quan a resultats esportius de la història, i alhora creure que també es van cometre errors i es van prendre decisions excessivament arriscades, que hi va haver moments en que quelcom se’ls hi va escapar de les mans fins a trair la màgia, la voluntat radicalment democràtica, transparent, de netedat i trencament amb les formes de fer del passat que van seduir als barcelonistes i van portar a Laporta a la Presidència?

Jo, que sóc un soci jove però amb molts anys anant al Camp cada dia de partit, de forma senzilla però amb il·lusió, que ha viscut cinc presidents i èpoques de tots colors, m’ho pregunto ara mateix. I crec que avui, en dia més enllà de si entra la pilota o no, només hi ha una persona que pugui unir a tot el barcelonisme, que pugui representar els seus valors intrínsecs fent servir el seu poder simbòlic, i que pugui acabar amb els ismes del barcelonisme, amb els bàndols irredempts que s’han creat sobre les runes de les anteriors batalles. De moment Josep Guardiola és a peu de camp però només el temps dirà si la seva figura pot ser la necessària per acabar amb aquest imprevisible i fatídic fratricidi blaugrana.

Bon retrat amb autora al mig (Publicat a la secció "Pila de Llibres" de El Matí Digital)

2010-10-19T12:59:00.003+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1846

Un dia d’aquests farà un any que Pilar Rahola va començar a seguir, de ben a prop, al candidat convergent Artur Mas. Ja s’havia conegut per la premsa que la popularíssima periodista badalonina havia estat escollida per emular, i traslladar a la petita política catalana, la brillant crònica que Yasmina Reza va fer de l’arribada a la Presidència de la República del candidat Sarkozy, a “L’alba el capvespre o la nit” (Ed. Empúries), i aquell vespre a la Nit del Pensament de la CatDem era el primer papalloneig de Rahola darrera el candidat.

El resulta ha esdevingut tot un èxit de ventes, estable a la llista dels més venuts a les llibreries catalanes. Jo l’he llegit no fa pas gaire, i he de dir que m’ha entusiasmat: Lluny de ser una biografia a l’ús d’un personatge de qui tothom (propis i aliens) creuen saber-ho tot sense que mai ens ho hagin explicat, és la impressió d’un polític clau i de l’ésser que hi ha al seu darrera. Si, com sembla, Mas està cridat a ser el proper president de la Generalitat, cal dir que el perfil que en traça Rahola és l’òptim, el necessari, per a un país al que no li calen ni poetes ni herois, sinó bons governants amb un fons de valors.

La llàstima és que sobre un retrat tan ben perfilat – sense necessitat d’artificis, de pólvora ni d’efectes, sense voler convertir el llibre en una vida de sant – se senti, durant alguns passatges importants, la veu indiscreta i tronant de la seva autora. És evident que és una obra personalíssima d’una autora popular i acostumada a la polèmica però, pel meu gust, desvirtuen l’obra final les seves innecessàries acotacions plenes de les seves filies i, sobretot, fòbies.

Com a curiositat, em permeto confessar que vaig ser present en dos dels esdeveniments narrats a “L’ombra del Rei Artur”: Primer, a l’acte de la CatDem on, com dèiem, va començar tot, i alhora, en la trobada amb joves amb Artur Mas i on sembla que, d’alguna manera, li vam trencar els esquemes preconcebuts a una Rahola que, evidentment, va donar i crear joc i de la que encara es recorda algun comentari al seu més pur estil.

S'alça el teló (Article publicat a Valors)

2010-10-02T20:58:00.002+02:00

Comença la temporada al Gran Teatre del Liceu. I comença amb una obra de les de primer nivell de repertori, Carmen de Georges Bizet, amb muntatge de Calixto Bieito – que per una vegada l’encerta i pocs burgesos pot épater. Només donar la meva tarja d’abonat em sembla que estaré sol. Gran paradoxa, doncs això hauria de ser el normal: des de fa vuit temporades assisteixo tot sol a la programació del teatre de les Rambles i no m’hauria pas de semblar estrany deambular pel Saló dels Miralls entre drings de copes de cava, repassar negligentment una pila de dvds de la botiga o observar des de la meva butaca d’amfiteatre el que succeeix a platea o a la vora d’on seu un conseller de la Generalitat o un periodista satisfet.

Però, en aquesta ocasió, ni els meus veïns de localitat (El simpàtic soci del Cercle del Liceu amb origen mataroní i la seva esposa sempre castellanoparlant) semblen els habituals. Aquesta Carmen serà la primera en que a l’entreacte no em trobaré amb la Maria Vila al foyer, on baixa amb la seva àvia, tan senyora i elegant. Amb ella precisament, comentarem després l’aventura de la seva néta, mediterrani enllà, a la recerca d’experiències i motius per escriure. I si la Maria, tan sentimental sota la seva aparença de donassa, estigués escoltat precisament, amb el seu ordinador, Carmen a Tel Aviv, més o menys, quan ho fem nosaltres a Barcelona?

Alhora, a l’acostar-me a la meva cadira i entrar al coliseu excessiu i oripellat torno a pensar en la Montse, amistat de les que fas a voltes de coincidir temporades, de compartir expressivitat després d’una bona nit d’òpera, de comentar sengles emocions i desgràcies. El seu adéu va ser com un rampell, dies abans d’una Fille du Régiment de les que creen afició. El seu seient i el que sempre ocupava una de les seves dues filles avui els ocupen desconeguts i passavolants. El seu pas pel Liceu s’evapora, es clou el somriure.

El director s’acosta al podi, deixo les cabòries i apago el mòbil. L’espectacle que és apunt de començar.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.

El Matí Digital i el millor dels móns

2010-09-27T00:03:00.003+02:00

Devem al filòsof, matemàtic, advocat, científic, bibliòfil i diplomàtic alemany Leibniz el sistema binari, avantpassat necessari de la programació informàtica, i la conclusió que vivim al millor dels mons possibles. Informàtica, ciberespai, Internet, autopistes de la informació i aquesta afirmació optimista, que Voltaire va satiritzar sense pietat al seu Cándide.

És possible que Leibniz cregués, a ciència certa, que Déu no podia crear un món millor que el que hem viscut – a pesar de la guerra, la mort, la fam i la pesta que ja corrien pel món – i en tingués una fe veritable. Gràcies a ell, o més ben dit a l’herència diferida de la informàtica i les comunicacions, hem aconseguit un món potser no millor però més dinàmic, més obert al coneixement, més lliure en la nostra individualitat davant el saber... Ara mateix penso que tenim un món més lliure perquè tenim gent desinteressada, voluntariosa, treballadora que llença un diari com el Matí Digital, amb el seu temps i els seus recursos, aplega un grup nombrós de col·laboradors plural, entusiasta i coincidents en l’estima al país i al pensament crític i va fent via sense curta volada i necessitat de rebentaires i emmerdadors.

Com deia, no sé si tenia raó Gottfried Wilhelm Leibniz i vivim al millor dels móns ara bé, aquest únic món que coneixem el fan millor, també, la gent que escriu, pensa, debat, signa articles al Matí Digital que gràcies a els mònades de la xarxa poden arribar arreu, i no pas aquells qui s’aprofiten malèvolament del sistema binari, dels bondadosos Leibniz de la història, per la seva egolatria i amor a la destrucció, per intentar destruir la feina pacient, sincera i profitosa. Ara, que tota aquesta patuleia, tot aquests pirates d’aigua dolça, aquests brivalls de camí ral no estiguin tranquils: Per cada atac, hi haurà més ganes de Matí Digital, més ganes d’escriure i més ganes de tenir el millor dels móns. O almenys intentaré.

ENS HAN FERIT EL MATÍ DIGITAL, PERÒ HI TORNAREM AMB MÉS GANES QUE MAI, AMB MÉS ENTUSIASME QUE MAI, AMB MÉS VOLUNTAT QUE MAI.

Festa nacional (Publicat originalment a El Matí Digital)

2010-09-16T12:22:00.001+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1806

Un any més hem viscut la Diada Nacional de Catalunya. Remembrança de la desfeta de l’11 de setembre de 1714, la derrota en que els catalans ja estàvem abandonats per tothom i a pesar de tot, vam intentar resistir amb dignitat. La Diada té uns rituals molt assentats: de més nous i de més antics; de més reivindicatius i de més institucionals; de més unitaris i de més aïllats. Arreu del país, de l’estàtua a Rafael Casanova de Barcelona fins el més petit monòlit del poble més remot, s’organitzen ofrenes als defensors de les llibertats catalanes, fos quina fos la postura de la vila a la Guerra de Successió. Durant anys he assistit a l’ofrena de Mataró. Òmnium l’encapçala amb una llista llarga d’entitats que, amb bona voluntat, s’aixopluguen sota el paraigua de l’entitat catalanista, de clubs esportius a casals de la gent gran, evitant una cua infinita. Pel que fa als partits i sindicats, la repetició, la manca de generositat i el to irregular és el resum generalitzable any rere any.

Enguany ha estat el primer que he viscut íntegrament a Barcelona. He pogut observar l’excès d’histerisme, l'atomització i el trist intent d’enquibir en un sol dia la radicalització dels qui situen totes les revolucions pendents just abans de la llibertat de Catalunya i l’entranyable xaronisme del més nostrat testimonialisme, especialment evident al Fossar de les Moreres. Potser, la independència començarà quan puguem posa una mica de seny en tanta estripada èbria i necròfila i tractar amb respecte l’únic monument als soldats desconeguts que tenim. Les pancartes, l’estètica, els discursos remeten a una època on l’independentisme tenia molts problemes per fer-se un forat al panorama polític i no pas a la situació actual d’assumpció normalitzada del sobiranisme. Sort de la Missa promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, a Santa Maria del Mar, on ens vam trobar alguns dels amics d’aquest diari,...

Ofrenes, manifestacions, lectures de proclames, dubto que facin créixer el sentiment nacional més enllà dels convençuts que hi participem i que creiem que, a pesar de tot, en l’estat de coses actual, cal continuar recordant d’on venen els mals i quan comencen les penes i que, tot i això, hem de continuar reafirmar-nos fins que no assolim la plenitud nacional. L’encert de l’acte institucional, del qui avui ningú dubta, és la voluntat de fer com si fóssim un estat abans no el tinguem. Deia el meu pare, comparant amb encert l’11 de setembre amb el 14 de juliol, que puix no tenim canons almenys tenim cançons i poemes. I cantants i poetes i actors. I la senyera, els Mossos d’Esquadra i les Institucions, que poden arribar a ser els senyals d’un país normal. El perill és acostumar-nos i perpetuar a aquest status quo, que creguem que el més còmode és, per un dia, fer veure què. Ara bé, cal deixar clar que el dia que siguem un país independent i reconegut – després de donar gràcies – caldrà pensar que el dia de la festa nacional, més enllà dels actes protocol·laris i, com a molt, algun castell de focs artificials, fora bo que la gent anés a la platja.

Quin relat és el seu souvenir (Publicat originalment a El Matí Digital)

2010-09-08T16:19:00.001+02:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1780

Des de que m’he instal·lat a Barcelona, cada dia quan surto de casa cap a la feina me n’hi trobo un bon grapat davant del Palau de la Música. Tots miren apunt i ressegueixen amb les càmeres, que subjecten amb una sola mà i amb la cinta enllaçant-los el canell, cada detall de la façana de l’obra de Domènech i Montaner. Van en grup amb un guia que els hi explica la història del Palau en alemany, japonès o hebreu. Per Via Laietana ja els veus, embalats cap a un dels punts del tour que tenen, des de fa dies, assenyalat i al que només poden dedicar uns segons. La Sagrada Família, la Catedral, la Pedrera, les Rambles, Colom, el Camp Nou i el Palau de la Música. Jo mateix he fet un creuer fluvial per Rússia, he pujat a l’Empire State, m’he retratat amb les Piràmides de Gizah i he llançat la moneda a la Fontanda di Trevi. Fer el turista és la forma de viatjar de la nostra època, d’intentar conèixer una ciutat – quan no un país! – en la meitat dels dies que tenim de vacances. No els ho puc retreure. Fan el que toca en aquests de temps de viatges low cost, quan ja fa tants anys d’aquella mítica “Si hoy es martes, esto es Bélgica” i el model d’anar pel món no té visos de canviar.

Ara bé, el que no tinc clar és quin relat de ciutat se’n duen. Articles enllà parlava d’Hamburg. Una ciutat que acull, a molt estirar, un visitant interior i algun forani que vol conèixer Alemanya més enllà dels castells de Baviera i la nova Berlín. El seu relat no pot ser monumental – i en aquest terreny a Barcelona podem presumir del gòtic i el modernisme en cinc cents metres – però pot ser-ho històric. Nosaltres, a Barcelona a banda d’acumular cases, catedrals i edificis singulars, què expliquem al qui ens visita? Els xacrosos matrimonis americans, les parelles empolainades d’Itàlia, els universitaris francesos en banda o les munions japoneses, ¿tenen clar que en aterrar al Prat, arriben a la capital d’un país amb una cultura pròpia, rica, que ha estat atenta a tots els moviments estilístics que han anat creixent a la riba del mar Mediterrani?; ¿saben que si es queden a Barcelona visitaran una ciutat antiga, fundada pels romans, capital d’un comptat que fou imperi a la mediterrània, enlairada per la revolució industrial, capaç d’encisar poetes i enfollir-se en bullangues i revolucions? ¿Saben a quin país són?

O per contra, oferim als nostres visitants, aquells viatgers de bus turístic que enganyen sobre el cartró el trilero i al restaurant de les Rambles, que caricaturitzem amb el barret mexicà, es fan fotos davant dels aparadors de les grans marques del Portal de l’Àngel i ocupen apartaments turístics sense llicència com a veïns temporals d’un barri típic, la imatge d’una espècie de Disneyland, de Poble Espanyol amb figurants desconcertats, on diu la llegenda que s’hi menja bé, fa sol i a més, prop de la platja, hi ha bonics monuments per retratar? Com deia a l’inici, tots hem estat turistes, i hem comprat a cabassos tòpics, però si volem ser ciutat i no escenari, si volem acollir i presentar un rostre culte, orgullós, bell, amb història, sinó ens conformem amb un trist aparador buit, sense ànima ni contingut potser ens cal una mica més de literatura (altres en dirien lírica) una mica més d’autoestima i de llengües per explicar i menys recomptes incompressibles de xifres, a l’engròs, de reserves d’hotel, de llits disponibles i de viatgers arribats per terra, mar i aire. Però si fos així als nostres dirigents polítics i empresarials els hi sortirien els números d’aquest negoci que cada any genera nous rècords?

Hamburg: La persistència de la memòria (Publicat a El Matí Digital)

2010-08-30T15:58:00.000+02:00

Hamburg no és una ciutat on hi arribin turistes per retratar un palau, una catedral o un monument que trobaran reproduït en forma de postal, estatueta i dins d’una bola nevada en qualsevol parada de souvenirs. D’Hamburg, com de tantes ciutats d’Europa, el més important és la seva història. Història que es pot trobar en els seus carrers i els seus edificis, com un continu que sobreviu als segles. El lleuger murmuri de la història que fa que Carcassona sigui només cartró pedra, decorat de teatre.

La història determina la ciutat, fa que encara es respiri aquest aire d’independència i potència econòmica que li dóna a la ciutat el seu origen de ciutat lliure i capdavantera de la Lliga Hanseàtica que només entrà a l’Alemanya de Bismark quan aquesta va ser un projecte complet i acabat. I això fa que encara es mantingui com a ciutat-estat. I és la mateixa història la que permet entendre perquè l’Ajuntament supera en planta i riquesa qualsevol edifici religiós, deixant ben clar qui ha manat.

Però generacions després del final de la II Guerra Mundial, de la derrota del nazisme i de que es fos conscient que s’havia arribat al límit de la maldat, la història encara els és un tràngol difícil de pair, una llosa que provoca esquizofrènies, el record que tant sovint es fa massa dur portar a sobre però que s’intenta inocular en ocasions com a amenaça, d’altres com a ensenyament, en definitiva per veure si amb el pas de les generacions, alguna aconsegueix fer net de traumes, culpes, decepcions, responsabilitats... Per més que s’escriu, es discuteix, i des de la nostra posició, prou allunyats d’aquells estralls però amb les nostres cicatrius i els nostres morts a coll, fins i tot ens atrevim a elaborar alguna tesi, tot plegat ens aclapara massa per no usar el fàcil recurs de deixar la conversa als llims. Fugir d’estudi.

Potser nosaltres no en podem ser conscients - tot i haver patit una guerra civil que ens va partir pel mig i un intent de destrucció de la nostra cultura de més de quaranta anys – però, de com ha hagut de ser l’esforç d’Alemanya per tirar endavant, i ser el motor econòmic d’Europa, i una potència cultural, i una democràcia exemplar ... quan no saps on has de posar el límit d’un passat funest: En el bel·licisme que va portar a Alemanya irresponsablement a la Primera Guerra Mundial? En la política frívola i il·lusa de la República de Weimar que no va impedir el sorgiment del nazisme, tot i tenir oportunitats de matar els ous de la serp i tallar qualsevol brot? A banda del perill d’examinar la pròpia família, quan tens la por de que si no et surt un avi amb carnet del Partit Nazi te’n pot sortir un membre de les SS...

La història pot arribar a provocar un cert ofec. Un dels dies que m’estava a Hamburg, caminant tot sol pel barri de Sankt Pauli - un barri popular i antigament mariner – vaig topar amb una petita placa quadrada de llautó de no més de mig pam de costat clavada a terrada davant d’una portalada que donava a un pati de veïns interior. Sense necessitat d’entendre l’alemany, només llegint un nom i unes dates, aquelles fites que podien passar desapercebudes et feien avinent una nit en que a empentes i cops de culata algun veí d’aquell edifici va perdre la dignitat i va iniciar el llarg viatge cap a la destrucció. Vaig anar-ne trobant a gairebé cadascun d’aquells carrers de finals del segle XIX, que han sobreviscut a guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i vaig anar llegint fins que la curiositat es va tornar angoixant. Algunes d’aquestes petites plaques reportaven les dades d’una família sencera de pares, avis i nens i te’ls imaginaves feliços en una foto en blanc i negre abans del malson. El lleu murmuri es torna calfred i et recorre el cos... A més, no massa lluny de la ciutat d’Hamburg s’aixecà el camp de concentració de Neuengamme, que vaig tenir, també, ocasió de visitar. En un entorn preciós, una praderia d’un verd esclatant amb antics i blanquíssims caserius disseminats, s’esclavitzaven opositors i presos de guerra al servei de la maquinària bèl·lica, la megalomania constructora del règim nazi i les grans empreses de la rodalia que avui potser encara existeixen amb noms diferents. No calen metàfores.

Potser per això, si ni de la família te’n pots fiar i la tradició no és quelcom fiable perquè al final va ser prostituïda a major glòria del Führer i tot és sota sospita, el nihilisme i totes les combinacions possibles d’okupes, alternatives i el desarrelament van tenir a Alemanya un predicament inusitat. Potser per això és complicat menjar un Currywurst a un carrer de Sankt Pauli on hi ha un restaurant al costat de l’altre, tots amb taules plenes de gent a fora, i en canvi se serveixen especialitats de mig món, sovint combinades i barrejades. O potser per això, al mateix barri poden conviure al seu interior un petit club de futbol de la primera divisió, conegut per la seva militància revolucionària gairebé àcrata, l’estàtua monumental del Canciller de Ferro i tot un carrer dedicat íntegrament a l’espectacle eròtico-festiu, amb neons horteres i un parell de restaurants de menjar ràpid.

Al final, toca marxar amb aquestes dèries històriques al cap, i tot i admirar la ciutat, recórrer els seus carrers, els seus magnífics edificis comercials de maó vermell, entrar a esglésies de ritus luterà, a estacions, museus i facultats, veure passar el riu i travessar els basts parcs, no acaba la confusió entre la ciutat llegida – altre cop la maleïda història - i la ciutat viscuda. No sé que en queda en aquest Hamburg d’avui d’aquella ciutat que un jove Josep Pla deixat anar va considerar “extraordinària, magnífica, bella, impressionant” a les seves Cartes de Lluny, i de la que Eugeni Xammar en una crònica dels anys 20 n’elogiava l’ambició, tenacitat i ràpida recuperació després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, quan tot aquell món va quedar esberlat i arrasat per una segona guerra total i el refinament més absolut en l’art de fer-ho saltar tot pels aires. Però potser també d’una vegada per totes Hamburg, Alemanya, no vol ser només definida, visitada, pensada, interpretada, escrutada a través de la seva història, i exclusivament només de la seva història amarga. Potser també vol que qui com jo la visiti s’endugui la idea del gran comerç amb tot el món, del port gegantí al costat d’una ciutat de mida humana, de color marró de totxo i verd de parc immens que té aigua i bicicletes per tot arreu.

Compendi de passions i vida

2010-08-29T13:26:00.001+02:00

Abans de vacances entrava a les llibreries el primer llibre del nostre company Miquel Colomer “Tot el que tinc”, un dels darrers editats per A Contravent. Era un llibre esperat en el que Colomer, professor de llengua i literatura catalanes a l’institut del seu poble Arenys de Mar, feia temps que hi treballava aplegant, editant , retallant i acaronant alguns dels textos que havia anat publicant amb anterioritat a Internet, alguns d’ells en aquest mateix diari digital. D’aquesta tasca de compendi n’ha sortit un llibre construït sobre tres pilars fonamentals: l’educació, la seva professió; Catalunya, el seu país; i la literatura, la seva passió, relligats tots tres per l’amor. Amor a la família, als pares, als fills, a les dones, en relació a qui ens fa avinents les dificultats, les frustracions i desencertats, els entrebancs amarg, però també aquells els moments de tendresa, de joia efímera, de festa, de celebració, d’exaltació, triomf o confidència. Fora n’ha quedat l’anècdota, l’article de circumstàncies, aquells escrits en els que tot i haver-hi deixat una part del geni no eren necessaris per fer entendre qui era i que movia al seu autor.

Vaig conèixer a n’en Miquel just l’any passat i hem conversat llargament de les passions que conformen “Tot el que tinc”. Hem reconegut devocions literàries compartides – Pla, Mann, Roth, entre d’altres – i l’he vist en acció davant del món, al seu poble o a la seva cocteleria-refugi, l’he observat davant les copes, davant les dones – un assumpte que veritablement l’angoixa, una ferida que s’obre i es cauteritza al llarg del llibre – davant la seva mateixa vida que d’alguna manera apareix al llarg en tot el llibre. Còrpora imponent, coqueteria encara viva, mirada curiosa i sentimental, amabilitat sempre disposada i una emoció en la paraula que no pot dissimular ni amb una màscara d’escepticisme i s’escola en la seva particular expressivitat de to i gest. I és aquest mateix Miquel trobat a la riera d’Arenys o a la barra del Tirsa el qui escriu la seva primera obra sobre la base de lectures, dones i dies. Apel•lant constantment a l’exemple dels predecessors i les influències entre elles la destacada de Guillem Simó, autor del dietari constantment revisitat per Colomer “En aquest part del món”, i fent memòria constant de les oportunitat i el temps perduts.

Amb tot, si una cosa aconsegueix Miquel Colomer és convertir-se en protagonista deixant enrere un passat de secundari de luxe, de segon actor, d’amic de primma dona, i qui sap si podem augurar-li moltes més oportunitats de mostrar-nos el que té, el que sap, el que ha viscut o coneix, el que pensa i sobretot el que escriu, i encoratjar-lo – si ho desitja i s’atreveix – a que perseveri, en aquesta tardor, cap a un nou sender d’escriptor.

Tot el que tinc. Miquel COLOMER. Ed. A contra vent.

L'hora de dinar (Article publicat a Valors)

2010-08-20T16:17:00.001+02:00

De ben petit, en aquella època remota que només hi havia tres canals i un d’ells – Tv3 – era un canal jove i ple d’esperança, sempre em sorprenia que a la televisió espanyola comencessin les notícies a les 3. Sabia que aquest era l’horari però no les havia vist mai. A aquella hora tornava a l’escola. De seguida vaig comprendre que els nostres horaris, i a més en la nostra original forma de referir-nos-en a través dels quarts respecte l’hora que vindrà, ens feien més diferents encara del que començava a intuir, respecte de la tradició espanyola. Després, amb l’explosió de canals que s’ha esdevingut, encara és possible comprovar com es manté un “telediario” per a funcionaris que no tornen a treballar a la tarda. Res és casual i tota decisió porta aparellada una manera de veure el món.

La nostra hora de dinar, tan si ho fem a casa com si quedem amb algú a fora, sempre acostuma a ser quarts de tres. És part de la nostra tradició dinar tard, com a bons meridionals allunyats del sandwich menjat en quatre mossos al parc dels nordamericans. Alhora, no allarguem les sobretaules, s’ha d’aixecar de nou la persiana o seure al despatx i tornar-s’hi a posar fins al capvespre. És evident que al nostre país també hi ha gent d’horari que fa horari d’oficina, de 9 a 3, i funcionaris, i gent que arriba a casa a les tres o quarts de quatre. Però quan un país determina la seva hora de dinar diferenciant-la d’un altre, que a més li intenta colar dia sí dia també un altre horari a través de la televisió, està dient que l’àpat, a banda de ser un plaer, també és una voluntat de ser, d’assenyalar una personalitat, de marcar un costum, d’assegurar uns ritus. I és més, d’aquest àpat de quarts de tres en diem dinar, tant diferent del castellà “almorzar” que als catalans ens fa anar de corcoll quan hem de parlar en la seva llengua!

Toros (publicat a El Matí Digital

2010-07-22T19:02:00.000+02:00

He anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat. És cert que la Monumental no és avui la millor plaça per l’inici d’una afició que a Barcelona poc a poc – i ja abans de l’amenaça de prohibició – esllanguia, però la il·lusió perduda de veure al mestre José Tomás, d’una vegada i per totes després de perdre’m la seva corrida amb sis toros de l’any passat, per motius de salut i tenint entrades, em va fer decidir.

En tenia ganes i m’hi vaig sentir còmode, no ho puc negar. Em va semblar que anys enrere m’hi hauria aficionat de bon grat però alguna cosa em deia que era massa tard. Vaig gaudir seguint amb atenció cada terç de vares, banderilles i mort, el ritual antiquíssim, les respostes de cada graderia i l’ambient en general d’un escenari que m’era absolutament desconegut. Tot i que es van fer voleiar senyeres en una agònica i sincera senyal de catalanitat, vaig preferir deixar de banda qualsevol tema d’identitat, aquest espiral cínic que usen els més bel·ligerants de totes dues bandes. Resulta curiós que el líder d’uns dels partits més contraris a les curses de braus, a banda de fill de la minyona com es va definir, sigui un conspicu caçador de senglars, o que un dels diaris que més demagògicament ha ficat la banya – perdonin la referència – en el tema, oferís durant anys crítica taurina en català, reprenen de forma saludable una premsa completa i enllaçada amb la història. O la defensa a mata degolla – perdó, aquest cop per la sang – entre els partits dels estimats correbous de l’Ebre, tan propis de la tradició mediterrània, com els bous amb foc de València, com els encierros de Pamplona, com els toros de Ceret o Nimes o de Portugal.

I precisament, mentre els primers toros no volien morir com cal i queia hipnotitzat pel definitiu i final – si hi ha silenci – duel entre la bèstia i el bell, pensava en aquests debats tan propis del nostre país, estèrils, estètics i demagògics, que ens fan perdre temps i moments per altres temes més importants i que tapen tantes vergonyes, i que alhora impedeixen que actuï la intel·ligència... perquè, com és que cap d’aquests diputats que van passar-s’ho tant bé amb les performances de comissió parlamentària no ha proposat una solució transaccional que – tot i que mutili el ritual de la mort ancestral – permeti combinar l’estima pels animals i el manteniments de les tradicionals? I en tot cas, potser aquesta tradició que a Barcelona va ser viva s’hauria anat morint, poc a poc sense que ningú la molestés... Però, segurament, és millor acabar la legislatura amb un gran titular de focs d’encenalls, abans de perdre – de nou perdonin – bous i esquelles.

Pel que fa a la corrida, els primers toros van ser poc dotats i els destres van fer el que van poder, menys evident en el cas del Fundi. El cinquè va permetre a la plaça traure’ns l’espina de no haver pogut premiar al Juli en la seva primera feina i va ser ovacionat i tallà orella. I Manzanares, a coll i bé va donar la volta a l’arena, amb les dues orelles del darrer brau ben merescudes. Fos com fos, turistes, aficionats, curiosos i cronistes com jo mateix, érem més mansos que els toros, teníem necessitat d’una gran tarda que de ben segur que no ho va ser, tot i gaudir de molts bons passes de El Juli i José Maria Manzanares, però ni que els toros haguessin estat vaques hauríem cremat cap convent, com el 1835.

La conclusió independentista

2010-07-11T13:25:00.000+02:00

Veníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen.

Veníem de moltes reflexions fetes, molta tinta i molta lletra impresa sobre el país, la nació, la llengua, la voluntat de ser, el fet diferencial... Veníem amb molts anys al darrera, amb molta història a les nostres espatlles, les dels més vells i les dels més joves que l’hem rebut per herència.

Veníem de la Roja i els adjectius imperial i castissos cap a una selecció que si bé no podem estimar és farcida dels nostres jugadors i ídols; veníem de la cantarella insuportable, repetida una vegada i una altra, de “la Cataluña real y española” contra una suposada Catalunya fantasmagòrica, arcàdia nacionalista dels polítics. Veníem del mateix anticatalanisme, del mateix odi d’ahir i sempre.

I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l’espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots aquests precedents. A afegir-se als que sempre hi han estat, alguns hi arriben per patriotisme i per evolució natural del nacionalisme que durant anys es va poder fer compatible amb el desig modernitzador del primer catalanisme. Altres, després de veure com cap de les solucions anteriorment proposades des de Catalunya no han ni estudiades. Fins i tot hi arriben aquells qui s’ho miren tot més aviat des del benestar i el factor econòmic. La conclusió independentista.

Ahir la manifestació – històrica, multitudinària, per a recordar diran els qui escriguin sobre ella – va fer sentir la veu d’un poble que ja només es pot mobilitzar per assolir un estatus de nació lliure. La majoria dels manifestants van viure una mutació en directe: la convocatòria era contra la sentencia de l’Estatut, però rebutjant que un Tribunal dictés com ens havíem d’autogovernar - d’acord amb les lleis i la Constitució que li permet – i dient ben clar que som una nació – en contra de la definició folkloritzant i sotmesa a la indissoluble unitat d’Espanya d’aital sentencia – estàvem proposant la solució independentista. El federalisme – o qualsevol de les propostes enterrades – es resumia en la ridícula gorreta de Miquel Iceta. Per això ahir la conclusió va ser independentista i la senyera del nen que assisteix a la primera manifestació de la mà de sons pares, l’emblema de la parella de mitjana edat arribats de comarques en autocar i la bandera de la colla de joves universitaris que s’han citat per anar-hi plegats va ser l’estelada.

Però compte amb aquest independentisme seré, intel·ligent i exigent. Tot i que desconfia dels polítics i vol que facin un pas més, no anirà darrera de propostes que no estiguin a l’alçada del civisme, la responsabilitat i l’alegria d’ahir. El crit d’independència al Passeig de Gràcia és la conclusió de tots els processos, el punt d’arribada de tots els camins i, per tant, prou ampli per aglutinar i sentir-se majoritari. La conclusió independentista és, bàsicament, moderada, reflexiva i pragmàtica. Faran bé els grups minoritaris, autodestructius i sectaris d’analitzar com és que un milió de persones els passa per sobre mentre ells no arriben a treure el cap, com poden sintonitzar amb la ciutadania que ahir va omplir els carrers i que obligarà als partits que volen governar a obrir-se a la conclusió independentista o fracassar.

Una reacció política i simbòlica (Article publicat a El Matí Digital)

2010-07-04T00:00:00.001+02:00

Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és. El més important és que la sentencia ve a dir que ni complint escrupolosament les lleis – les lleis que determinen que som una autonomia dotada d’un Estatut que és una llei orgànica de l’Estat sotmesa a la tutela constitucional – se’ns permet una àmplia autonomia satisfactòria amb la nostra voluntat de ser. Ens volen els ponts, ens demostren una vegada més que, ara amb el Tribunal Constitucional fent de quart poder, de legislador negatiu, passi el que passi, Espanya sempre té la darrera paraula. Manté el poder. Controla, subordina, tutela.

L’endemà d’aquesta Sentencia d’alt valor polític i simbòlic, podem fer recompte dels escarafalls, les declaracions, els discursos dels nostres líders polítics. Però no és gens clara quina serà la nostra reacció com a país. Unamuno ja ens va dir que ens perdia l’estètica, i més enllà d’actes solemnes i la manifestació del dia 10 – a la que assistirem com a bons sentimentals i amants de les jornades històriques – no veig clar quin pla tenim. I més ben dit, sospito raonadament que no en tenim. Davant d’un acte simbòlic ens cal una reacció d’aquest caire. Catalunya no es pot permetre que l’endemà de l’emprenyamenta aquí no passi res, que caiguem en la resignació i en la fatalitat, en l’assumpció de que el nostre país no té solució. Cal deixar ben clar que no ho farem, amb actes que ho posin de manifest. De contingut simbòlic, de força emotiva. Posem per cas una retirada de les Corts, un fre a qualsevol acord amb el govern central, cap visita oficial ni reunió amb els polítics espanyols.

Després de les vacances, no casualment properes, votarem en unes eleccions en que no s’hi valdran ni mitges tintes ni mitges veritats. Els qui ens han tornat a dir amb la seva sentencia que ni ens reconeixen com a nació, ni tenim dret a dir res la nostra llengua, la nostra justícia o les nostres finances, i encara ens perdonen la vida mentre posen de manifest que tots els ponts i totes les enteses estant trencades, no ens han pres – per més que vulguin – la nostra voluntat democràtica. La democràcia inclou totes les fórmules de l’autogovern, començant per la independència, que cada dia espanta menys i convenç més. I també és una resposta simbòlica i política.

Article publicat originalment a El Matí Digital, l'endemà de fer-se pública la sentència de l'Estatut.

Un any (Article publicat a Valors)

2010-06-27T13:18:00.000+02:00

Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret.

Cal dir que aquest sal al buit sense xarxa, en principi no tenia una sortida clara. No sabia que podria fer l’endemà de la decisió. Era evident, m’agrada escriure i l’afició periodística que havia començat fa 8 anys a l’enyorat “Full de Mataró” – precedent d’aquesta revista – no havia minvat, ans al contrari creia – en somnis - que aquest podria ser el meu futur. No obstant no em creia tan arrogant com per creure que l’endemà de prendre la decisió de deixar de banda el dret, em farien reporter, periodista, cap de redacció, director d’un diari...!

Poc a poc i bona lletra, em vaig apuntar a un màster de periodisme. Al principi tenia por. Creia que els meus companys serien tots periodistes experimentats i jo un ingenu “parvenu”. Ara ja he acabat el màster, he conegut un munt de professors i professionals i estic treballant en el món del documental de televisió. Déu n’hi do! Un any de canvi, que ha passat ràpid però que tan sols ha tingut els dotze mesos de rigor i on he passat de l’americana i corbata, del codi civil i els escrits dirigits a jutges, als guions, a les entrevistes i a la recerca d’informació, prenent-me el canvi, el risc, el somni i la incertesa com el plaer que són.

Article publicat al número del mes de juliol de la Revista Valors.

Tancament de Caixa (Publicat a Matarónoticies.cat)

2010-06-18T11:04:00.002+02:00

Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, - forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.

Segons sembla a nivell de Conselleria d’Economia hi ha hagut força reticències a aquesta integració – que allunya el centre de decisió d’una entitat del país i empetiteix el poder de la Caixa a nivell espanyol – però a Mataró s’ha seguit amb resignació i passivitat.

Cal reconèixer el paper històric de l’entitat d’estalvis a la ciutat, el valor indiscutible de la seva obra social per la ciutat, en el desenvolupament del seu benestar i cultura. Només la Biblioteca Popular, que durant dècades va ser la única de la ciutat, ja mereixeria tot el record i agraïment. Ara bé, aquest treball indiscutible a la ciutat, ha anat emparellat a una manca d’ambició, de voluntat de tenir un paper, una personalitat i una rellevància a nivell de país, més que notòria. Només cal recordar com als anys seixanta, en el moment de l’expansió per la comarca, es va decidir el canvi de nom. De Caja de Ahorros de Mataró, a Caja Laietana. De la referència genuïna a la ciutat que l’havia vist néixer al gentilici – de ressons arqueològics - dels primers habitants de la zona del Maresme i el Barcelonès. Fins ara teníem Caixes de Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu i el Penedès, però no una Caixa de Mataró.

Potser el nom no fa la cosa, però el manteniment d’un nom denota una força, un caràcter. Avui, se’ns diu que es mantindrà el nom de Caixa Laietana i que aquesta serà la marca del grup a les comarques de Girona i Barcelona (excepte la capital). Segurament també se’ns dirà que es mantindrà la seu i l’obra social... fins quan? No em costa d’imaginar un dia, més proper o més llunyà, en que necessitats econòmiques i crides a l’eficiència i l’eficàcia faran unificar el grup i fer-lo voltar tot sobre un mateix nom i una mateixa direcció forta i centralitzada.

Potser un futur sense una entitat singular amb el seu centre de decisió a Mataró, diluïda en un magma madrilenyo-castellà tan llunyà, és símptoma d’un cofoisme, una manca d’ambició i un perill, en definitiva, d’evaporació en un garbuix informe que amenaça la nostra ciutat. De moment, el tancament – més o menys metafòric de la nostra caixa – no augura res de bo.

Publicat originalment a Mataró Notícies, web dels serveis informatius de Ràdio Mataró.

Anar a "marc" (Article publicat a Valors)

2010-06-15T00:54:00.000+02:00

En el moment d’escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l’aigua no és gelada. Però ja n’hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d’altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a “marc”, dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l’erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure’s a prendre el sol a una clariana o una plana d’una vall.

La platja té quelcom d’especial. I sobretot per aquells que hi hem nascut a prop. Sabem que hi és. Ens agrada pregonar la sort que tenim de viure al seu costat, però sovint o no li fem cap cas o no hi anem mai. Si hi anem, però, ho fem de forma displicent, aparentant rutina i allunyant-nos desdenyosament del visitant ocasional, pel qui baixar a la platja és motiu de festa.

Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l’horitzó. Som exigents, i de seguida perdem l’alegria d’anar-hi amb els amics, en colla, fent xivarri i jugant a l’aigua a fer el mil homes. No se’ns acudiria anar-hi a ple sol, ni posar la tovallola arran d’un ramat de criatures. Tot i els inconvenients i el fals disgust que en pot provocar, a la gent de prop del mar ens agrada acostar-nos-hi: passejar arran d’aigua, deixar que el sol ens cremi, aguantar tota la força de la calor fins que no podem més i ens submergim a l’aigua, per alliberar-nos...

I ara, quan hi anem, tot just quan comença l’estiu, busquem horaris estranys, llocs arrecerats i lectures darrere les que amagar-nos, com si volguéssim aparentar que el plaer d’anar a “marc”, d’anar al mar, no el vivim i el sentit, no el necessitem com un plaer.

Diumenge votaré a Agustí Benedito

2010-06-12T13:52:00.002+02:00

Vinc d’una família barcelonista de tota la vida, de Lateral i entrepà. Sentimental i emotiva. Que viu anar al futbol com una festa i ha viscut tots els avatars de la nostra historia. Gent que ha anat a l’Estadi en totes èpoques, al costat de la colla de sempre, i que és conscient que forma part d’un sentiment i un equip tan fa 50 anys com ara. L’any 1978 el meu avi va voler votar a Víctor Sagi, rei de la publicitat i qui segons tots els pronòstics era el candidat amb millors opcions davant d’Ariño i Núñez. Els rumors van dir que el constructor havia amenaçat amb dossiers sobre faldilles i mals negocis ... fos com fos, va guanyar les eleccions i va marcar vint anys i escaig de vida barcelonista amb un estil entre tribuna i anestèsia. A casa, sempre vam ser fidels al Barça però mai vam considerar-nos còmplices del president. Va guanyar títols però va tallar amb la tradició històrica del club introduint als despatxos l’al·lèrgia als pols del país, l’allunyament a qualsevol consideració del Barça com més que un club. Després d’uns anys funestos, a les eleccions del 2003, les nostres preferències eren per a Bassat – oponent a Gaspart tres anys abans - però en campanya vam descobrir la candidatura que encapçalava Joan Laporta, amb un grup de joves que van fer-se famosos per l’ús del powerpoint i el “cercle virtuós”. Oposats al passat i plens d’idees pel club, parlaven clar i tenien molta empenta. Aquells van ser els nostres candidats. I per primera vegada va guanyar el nostre candidat.

No cal dir que els èxits esportius han estat els millors de la història, així com la projecció catalanista del club, la reubicació del club com a estendard de país i la recuperació de l’orgull de pertànyer al Futbol Club Barcelona. No ens vam equivocar. A pesar de sortides de to i episodis en que molts no es van reconèixer, períodes que potser no haguessin calgut i coquetejos amb països que no voldríem ni recordar. I no cal dir que el passat ha quedat tan enrere que avui, a les eleccions presidencials al Barça, no hi ha cap candidat que no tingui a veure amb la candidatura laportista del 2003.

Em toca votar i tinc clar que votaré a Agustí Benedito. És el candidat que més em recorda als barcelonistes que he conegut tota la meva vida. És el que més s’assembla a aquest barcelonisme sentimental i apassionat, d’anar a l’Estadi comentant l’alineació i sortint-ne encara embadalit amb el partit. Tan barcelonista, i amb les coses tan clares, com qualsevol dels socis que s’asseuen al meu costat a la primera graderia de Lateral, com els successius companys amb els que he parlat de jugadors i equips, com el barcelonisme familiar. El que més em recorda aquest esperit inconformista i ple d’il·lusió que ens va seduir fa set anys. He anat seguint la seva campanya: els hi ha costat però hi són i quan ha pogut començar a explicar-se, molts s’han adonat que en aquesta campanya no hi ha dos candidats. S’han adonat que Benedito no és només un vot útil, sinó un vot d’il·lusió, confiança i reflex de milers i milers de socis, d’afeccionats, que no poden sentir-se propers a les baralles de club de tennis, a les sofisticacions dels acostumats a Tribuna i que no se senten còmodes parlant allunyats dels assessors. En una campanya que no es pot parlar de futbol – l’èxit fa intocable aquest apartat – només es pot parlar de caràcters i tarannàs. I m’agrada el d’en Benedito i la seva gent. Clar, fresc, amb ganes. Diumenge votaré Agustí Benedito.

Si plou, més val mullar-se... (Article a Valors)

2010-05-04T23:55:00.001+02:00

Com ens deia en Raimon, el nostre país no sap ploure, o plou poc o plou massa. Com seguia la cançó si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Sempre estem entre l’amenaça de la restricció o les conseqüències de dies de tempesta i rierada, aquesta darrera tan pròpia i característica del Maresme. Enguany, també podríem parlar de nevades, que pel que sembla el nostre país tampoc està massa prest en aquests assumptes. Amb aquest panorama meteorològic els ciutadans que han d’anar a treballar, a portar els nens a l’escola o fer qualsevol encàrrec surten al carrer més aviat desconcertats.

En dies com aquests, si se surt de casa amb un bon paraigua, dels de pal llarg i mànec de bastó, hom es pot trobar amb la cruel sorpresa que el dia gris i lletjot que ben bé semblava de pluja de bon matí, a mida que passen les hores es vagi obrin i acabi en un sobtat dia de sol cap allà a migdia. Les possibilitats d’oblidar, doncs, el paraigua ja innecessari són prou altes.

Però, fins i tot si el dia és en efecte plujós i la rutina diària ens obliga a sortir sota una bona tempesta, pot ser que el paraigua – especialment si es tracta d’un d’aquells models plegables pensats “per si de cas” – no sobrevisqui a l’aventura: Quantes vegades no hem vist, tristos i abandonats, paraigües atrotinats, doblegats pel vent i amb l’esquelet deformat, com víctimes innocents de les inclemències del temps?

Així quan cau un bon xàfec, sovint des de casa – seguint el tòpic del plaer que suposa veure ploure a través de la finestra – penso que si ara calgués sortir potser fóra millor mullar-se fins quedar ben xop que no pas lluitar per mantenir l’estabilitat d’un precari paraigua o pensar si finalment ens l’hem posat a la bossa. Potser és millor creure que córrer sota les gotes, mullar-se ben bé la cara, buscar infructuosament un balcó on arrecerar-se pot ser, fins i tot, un plaer en dies de pluja.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.

Un crim al costat de casa (Article publicat a El Matí Digital)

2010-05-03T10:08:00.001+02:00

Arribo a casa després d’una estona de fer ràdio. El meu carrer, habituat al pas però molt poc acostumat a les multituds, presenta una paisatge estrany: tres cotxes dels Mossos d’Esquadra, tants d’altres sense retolació, agents uniformats i de paisà, testimonis, veïns curiosos... De seguida m’informen del que ha passat: al carrer del costat de casa, al carrer que veig des del finestral de la meva habitació i que tan sovint em serveix de referència per a que em localitzin, hi ha trobat un mort. Pel desplegament policial que envaeix tota la via sota la meva finestra, no hi ha masses dubtes de que es tracta d’un crim.

Els veïns encuriosits s’aboquen als balcons, mentre els passavolants xafarders s’abraonen sobre els agents de policia o s’interroguen els uns als altres a la recerca d’algun detall sobre el que ja tothom anomena assassinat. N’hi ha qui diu ja té teories, d’altres ho comuniquen als altres a través del telèfon mòbil i estic segur que en algun moment o d’altre apareixerà la senyora en bata que sorpresa es pregunta com ha pogut passar, tan bona gent com hi ha en aquesta escala. Alhora, arriba el jutge i el furgó de la funerària. Cadascú hi té el seu paper.

M’estranya un fet, per poc habitual davant de qualsevol acte violent: Cap càmera, cap periodista rere detalls esgarrifosos i bassals de sang. Som a Primer de Maig, i com que el periodisme més que vocació és feina, tot sembla un desert, informativament parlant. Quan salta la llebre i els periodistes de guàrdia tenen les primeres dades, els investigadors se’n desentenen... però això no els impedeix, als periodistes donar les primeres informacions i als policies del grup d’homicidis estar-se tot el dia, fins i tot l’endemà, al pis on s’ha trobat la víctima.

Al carrer del costat de casa, un carrer costerut, obert arran del centre a mitjans del segle passat, de blocs dels seixanta i d’altres més moderns, rematat en un dels seus xamfrans amb un bonic xalet que em permet observar pins, heures i teules vermelles, hi ha hagut un crim, i ben bé que l’ha desconcertat.

Article publicat a El Matí Digital, dins la meva secció El Vermut.

Un altre article de Sant Jordi (Publicat a El Matí Digital)

2010-04-26T11:21:00.001+02:00

Fa més o menys un any començava les meves col•laboracions en aquest mitjà amb una crònica de Sant Jordi, escaigut dos o tres dies abans. Era, bàsicament, una acumulació de retalls agafats el vol durant la tarda de la diada. Alhora, també era la manera d’atrevir-me a entrar pel camí del costumisme. Un costumisme que no es deturés – només – en festes assenyalades sinó que pogués reviure postals aparentment irrellevants.

Si el Sant Jordi passat representava l’alegria de viure després d’uns mesos d’intranquil•litat, i qualsevol destorb era vist més aviat com un núvol passatger en dia assolellat, el Sant Jordi de divendres va tornar a ser la diada laborable que sempre ha estat. Durant tot l’any es discuteix, més aviat absurdament, sobre la conveniència de declarar festiu el dia de Sant Jordi, inclús els de sempre proposen declarar-la festa nacional en contraposició de la diada de l’11 de setembre.

Que volen que els digui, a mi Sant Jordi m’està bé com és. Amb l’èxit del turisme de cap de setmana, i havent-hi tantes segones residències, algú s’imagina en festiu els rius de gent amunt i avall de Rambla Catalunya? Algú creu que estudiants i gitanes es barallarien per vendre’s – amb ofertes de tot tipus – la rosa per les nostres donetes? Algú pensa que els escriptors s’avindrien al rally entre una parada al capdamunt de Passeig de Gràcia i l’altra a baix de Plaça Catalunya? De veritat que tots participaríem en el que s’ha dit la festa cívica més bonica del món, l’exemple d’un poble que regala llibres i declara el seu amor amb flors? O tot acabaria com una Setmana Santa més, on gairebé hi ha més gent a la processó del peatge de Martorell que a la del Silenci de Dijous Sant?

A més, tot poble té la seva festa i aquesta té els seus rituals i costums. L’aglomeració de passejants, els autors mediàtics, les llistes d’èxit, els suplements dels diaris, la ràdio i la televisió fent programes a peu de carrer, les roses per les companyes de feina, els dinars amb amics, el no poder comprar el llibre que vols ni amb la calma que necessitaries, les trucades demanant recomanacions d’últimíssima hora, els turistes perplexos que coneixen sobre la marxa la nostra festa, ... són els nostres, i no en tenim més.

Ja em sembla que torno a sentir els qui diuen que Sant Jordi hauria de ser festiu. Deuen ser els mateixos que pel pont de desembre en comptes de passejar per la fira de Santa Llúcia ho fan per Petra. Per dir alguna cosa.

Article publicat a El Matí Digital.

El reflex de Samaranch

2010-04-22T00:36:00.002+02:00

He seguit el debat generat a arran del traspàs ahir de Juan Antonio Samaranch: Hem vist lloances desbocades pel seu paper en l’olimpisme, el record inesborrable de les seves paraules “A la ville de...” que tots els qui vam ser petits l’any 92 tenim gravat. Per altra, duríssimes crítiques al seu passat durant el franquisme fins a convertir-lo gairebé en un heterònim del dictador. Tot plegat no deixa de ser símptoma del pes del passat que no som capaços de treure’ns de sobre i uns lògics dolors que les subtileses de la política no han pogut calmar ni abans ni avui. La tirania té el poder de manipular el passat, tòrcer el present i embrutar el futur. Avui dia el franquisme encara sembla quelcom viu, que apassiona, fragmenta, encoleritza... només cal seguir mínimament l’actualitat per veure-ho. Fer net després d’un tràngol com aquest no és qüestió d’una generació ni de dues ho podem comprovar en la història d’Europa – tan sigui Alemanya, Rússia o Itàlia... – i qui posa exemples internacionals sovint oblida les vergonyes d’intel·lectuals o presidents austríacs amb passat a les Waffen-SS, retòriques retornades allà on es va dir mai més o nostàlgies després de belles revolucions.

Justament l’assumpte Samaranch ens situa en aquest a complexitat d’un passat irresolt i un hipersensibilitat amb la història mal curada i mal tancada. L’expresident del CO va seguir una trajectòria fabulosa: audaç membre del partit únic del franquisme, crescut en el submón dels miracles per intrigants i barruts que és l’esport, president de la Diputació dels darrers anys de la dictadura i ambaixador durant la transició abans d’entrar en l’organització olímpica – a banda de presidir la Caixa de Pensions de Barcelona ... però Samaranch com Sentís, com Estapé, no era Girón de Velasco ni membres del búnquer, sinó precisament un de tants barruts, aprofitats, amorals que els règims dictatorials creen i que n’asseguren la pervivència en una equilibri sinal·lagmàtic de vidre fins que l’acaben deixant caure per participar en el nou marc que s’obre, fins i tot arrogant-se el paper de facilitadors, mitjancers, elements necessaris.

Un dels llibres que més m’han impressionat ha estat les memòries d’Albert Speer. Vaig quedar fascinat pel personatge en un telefilm sobre el Judici de Nuremberg, i fins i tot el llarg i apassionant relat autobiogràfic llegit d’una tirada no em va ajudar a esbrinar si l’arquitecte de Hitler era un artista atrapat per les circumstàncies i atordit per la personalitat del Führer, com ell pretenia presentar-se, o el pitjor i més cínic dels membres del terror del Reich. La jugada de la distracció li va sortir prou bé a Speer – qui fins i tot va distanciar-se totalment dels seus excamarades explicant un pla frustrat per matar Adolf Hitler -, doncs, només va ser condemnat a 20 anys de presó i en sortir va poder escriure aquest llibre i ser una fugaç estrella històrica. Potser justament el que impressiona del llibre és com aconsegueix és que acabis comprenent-lo, i aquí entenc que rau l’explicació del truc: la seva amoralitat seria compartida en molts de nosaltres, doncs la fusta d’heroi és escassa i ningú ens ha assegurat fins ara que l’egoisme, el desig de poder, la vanitat o l’astúcia no ens fessin posar-nos un uniforme, aixecar el braç o ser còmplice d’un sistema totalitari.

Tornant a la nostra dictadura, carregar els neulers contra Samaranch per la seva brillant carrera dins de l’amoralitat poc honorable de la dictadura quan justament des del club dels “demòcrates sempre se’l va acceptar, honorar i encimellar amb la paradoxa que alguns dels qui ahir clamaven a favor de Garzón i el judici del franquisme avui el ploren oblidant la seva “camisa azul”) em sembla avui excessiu... sobretot quan hem construït el nostre present grinyolant sobre l’entesa fins al final entre vells i hàbils tafurs. Tafurs de camises, de passats, d’ideologies i de tiranies que una vegada més ens posen al davant un mirall on veure’ns les vergonyes. O la realitat.

En silenci a Poblet (Article publicat a El Matí)

2010-04-21T00:29:00.000+02:00

Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina – fins a límits desconeguts fins ara – els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d'un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa. Amb el pas dens de les hores, el cos i la ment s’hi acostuma i serà al sortir al món exterior quan hauràs de passar per una estona de descompressió. Per no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen entre ells ni per agrair-se l'un a l'altre al passar-se el pa. Un d'ells, escollit setmanalment, llegeix textos religiosos i també històrics. O escolten música: Haydn el passat diumenge. La lectura i el menjar, distracció mil·lenària com la pròpia regla de Sant Benet. Com tantes vegades quan es hom dina sol, el dinar s'enllesteix despresa. Es trenca el silenci per la fressa dels monjos i hostes que van sortint i aprofiten el moment per comentar qualsevol cosa. Els cistercencs enraonen quan cal, però l'absència de qualsevol soroll s'agreix i l'alhora s'enyora, no sentir res, ni cotxes, ni motors, ni alarmes ni un martell neumàtic obrint una rasa a terra. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa (Si mai ho van ser, doncs a la de l'Ateneu s'hi bevia, s'hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció) un monestir amb segles a l'esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre.

Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, Migdia, Vespres i Completes, la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la regla de Sant Benet de Núrsia – l’Ora et lavora que no figura en cap dels seus capítols – que segueixen a l’Ordre del Císter. El treball avui es simplifica en la cura i conservació del que va ser Panteó Reial, Monument Històric, perquè els turistes – els hostes del nostre temps – s’hi trobin a gust i ajudin al manteniment de la comunitat de monjos de Poblet.

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular – en el sentit de pervivència segle rere segle – alhora, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. Si vosaltres mateixos, alguna vegada us trobeu a la recerca del silenci o el temps, o sentiu una respectuosa curiositat per la vida monàstica a l’abadia fundada per Ramon Berenguer IV, allà en una plana de la Conca de Barberà us hi acolliran sempre, doncs encara avui la regla obliga als monjos a rebre a l’hoste com al Crist.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

Me'n vaig a peu (Article publicat a Valors)

2010-04-19T16:14:00.001+02:00

Sovint el neguit que em provoca no tenir la paciència suficient pot més que la comoditat de viatjar en autobús o en metro, o en qualsevol dels mitjans de transport. Fins i tot, de bon matí molts dies no em sento capaç d’esperar els segons que triga a pujar l’ascensor fins al replà de casa. Per això, comptant el benefici que et suposa reduir el temps d’esperar i aprofitar per començar el trajecte al mateix moment, decideixo que me’n vaig a peu. Que avui camino. Que aquesta vegada baixo les escales fins a la porta del carrer.

A pesar d’això, no concebo el caminar com un fet en si mateix, sinó com una forma de desplaçament. Caminar sense un destí, és passejar... un dels més grans plaer, però caminar ben de pressa, com qui s’entrena per una prova atlètica sense un punt d’arribada, ferm en la disciplina i orgullós durant el camí, em sembla un costum postmodern, com la majoria dels paisatges inhòspits per on transiten la majoria d’aquests grups que com s’autodefineixen “queden per caminar”.

Caminar, per mi, és anar a peu. A peu de carrer, i amb diligència. Sense badar però sense deixar d’estar absolutament atent a l’entorn. Quan vas a peu a la feina, et creues amb un munt de gent que també s’acosta caminant cap als seus llocs d’estudi o de treball. No tens temps per creuar-hi paraules, però si es repeteix la rutina, acabes memoritzant rostres i esbossant somrisos. No tens temps per parades ni per trencants, però et converteixes en un absolut coneixedor del teu camí, del traç definit que cada dia segueixes en aquesta dolça rutina.

Així doncs, amics lectors, me’n vaig a peu. Pel camí, a pas un pas lleuger que em permeti concentrar-me, aprofitaré la distància per anar pensant el proper article d’aquesta tirallonga – que ja sembla prou consistent – de petits plaers, d’innocents vicis. Però aquests camins són sempre curts, i quan un munt d’idees, de frases bullen, de seguida has d’aturar-les: Has arribat a la meta, la feina, l’estudi o bé la cita que tanta il·lusió et fa i que ara potser voldries ajornar per aprofitar la visita de la musa inspiració.

És cosa nostra, només? (Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta)

2010-03-30T10:28:00.001+02:00

Ja fa força dies que escoltem per ràdio i televisió com una veu seductora i alhora enèrgica ens recorda que d’aquesta situació econòmica (i suposo que social i política) només ens en sortim entre tots, en traducció literal de l’original castellà que dóna nom a la campanya i al lloc web. Qualsevol misteri desapareix quan sabem que tot resulta ser un missatge bonista i políticament sospitós llançat per la Fundación Confianza que té darrera la Confederación de Cámaras de Comercio i les principals multinacionals espanyoles.

A banda de la sorpresa que provoca identificar a aitals filantrops amb llur missatge, hom acaba pensant que potser acaben de ser nomenats Ministre d’Economia o Hisenda i encara no ho saben. Perquè en l’actual situació de crisi econòmica el ciutadà pot fer alguna cosa més que resignar-se, treballar, ser enginyós i pensar que vindran temps millors? Algú pot pensar que només esforçant-se com bé sap la majoria de la població que pateix diàriament l’estretor econòmica i pregant perquè no vagi a més, desembarrancarem dels esculls on ens ha conduït la manca de decisió i la irresponsabilitat governamental?

Tot plegat, recorda a aquells eslògans que fa anys venien a dir que “entre tots podem fer un món millor” o simplificant “un altre món és possible” i que finalment han acabat servint per vendre qualsevol cosa. Seduïts per noves veus vellutades que fan oblidar l’anterior flower power, s’oblida que justament als polítics els hem cedit un gruix de responsabilitat perquè, d’acord amb els majors coneixements i possibilitats que aparentment tenen, prenguin les millors decisions des dels governs cap al poble. I no per construir una Arcàdia, sinó perquè -justament!- entre tots ens en anem sortint en els nostres quefers diaris.

Evidentment, sempre és molt millor traslladar a l’esporugit ciutadà tot el pes del seu futur, fer-lo culpable de la mala marxa de la seva petita empresa o convertir-lo en el mag que el portarà cap a la fortuna i, generós ell, a compartir-la amb els seus congèneres. Els meus bons amics filòsofs podrien aclarir a quina escola o en qui s’inspiren aquesta benèfica Confederación de Cámaras de Comercio –entitats que ens haurien d’explicar quines iniciatives concretes està prenen cap als seus contribuents– i resta d’innocents empreses. Llec en la matèria, de moment, aquest intent de descàrrega de la responsabilitat i d’ocultació de la obligació dels nostres representants polítics a base de manual de màrqueting i bona realització sembla que només sigui una nova lliçó de cinisme... de bon rollo, és clar.

Fent temps al Mercat de la Llibertat (Article publicat a El Matí)

2010-03-28T21:14:00.001+02:00

Arribo massa d’hora a una cita a Gal•la Placídia. La zona s’escapa als meus dominis i, amb la curiositat de la descoberta, m’endinso cap a Gràcia. Entro a la Plaça de la Llibertat a través d’un carreró amb nom de poeta anglès. Fins arribar al mercat, cavil•lo quin pròcer va batejar aquest vial feiner i ombrívol de la Vila, en homenatge a John Milton. Un s’imagina mil noms a Gràcia abans del d’un poeta britànic del segle XVII, implicat en la Commontwealth de Cronwell i autor dels Paradisos perduts... Accedeixo al mercat amb determinació, com aquell qui està convençut de deixar-se seduir sigui qui sigui ella. Els mercats i les places m’han agradat des de ben petit, des de que hi anava amb ma mare, de bon matí, i feia riure a les pageses. El mercat de la meva infantesa deu ser com una mena de paradís perdut d’en Milton.

Per fora, el Mercat de la Llibertat és de fisonomia típicament barcelonina: ferro forjat, teula, sanefes d’aire modernista... Quan Gràcia va perdre la independència tornant-se barri de Barcelona, el seu mercat ja era ben germà dels de l’Eixample. El que primer sobta en entrar és l’extrema polidesa que s’hi respira, totalment contrària al que hauria de ser un mercat. En aquest mercat s’hi parla fort, com no podia ser d’altra manera, i les mestresses estiren carros i els verdulaires de l’entrada tenen el rostre treballat de molts matins de son i intempèrie, però ni s’hi crida ni s’embruta; ningú vol trencar l’harmonia ni la netedat que sembla tenir. Em sembla que un terra de mercat sempre ha d’estar un pèl desendreçat. Ara una fulla de col, ara una pastanaga pansida, ara una taronja que rodola... Potser tot plegat és per obra i gràcia de la seva reforma – que l’ha agençat i hi ha situat un supermercat, marca de la casa de la remodelació.

Als paradistes, clients i passavolants se’ls veu un xic cohibits, potser amb aquest instint de no fer malbé massa aviat el que acaben d’estrenar... però hi ha vida, no us penseu. Diuen que el caràcter d’un poble sovint es troba en la vida dels mercat (i en la mort dels cementiris) i és ben bé que algú podria estudiar els barcelonins a través d’aquests mercats amb solera i cara neta nova de trinca. La cara neta potser ha afectat massa la idiosincràsia del mercat i per això s’hi veuen excessives bates blanques, bacallaneries que semblen boutiques de disseny i imaginatives solucions de màrqueting que substitueixen a l’oferta a crits. Anoto que el mercat ja no em recorda tan a un basar. Ara potser el compararia a un aparador.

L’olor de peix frec que no disgusta però embriaga, els molts colors de la fruita madura, estratègicament combinats caleidoscòpicament, els talls de carn que s’escolen dels papers setinats amb els que són pesats a la balança, la llegum cuita com pedres precioses del tresor d’un rei moro i el tràfec comercial que s’allargassa mandrós m’acomiada mentre marxo, amb les notes preses. Un mercat del segle XXI, deurà escriure algú. I no hi veurà, que sense la tradició, no tindria sentit un mercat com aquest.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

La crònica de Xavier Bosch

2010-03-15T23:15:00.002+01:00

Tot i que en cadascuna de les entrevistes que li han fet, Xavier Bosch hagi volgut dissipar la presumpta realitat que hi ha darrera de Se sabrà tot, el lector no pot deixar de buscar-hi l’experiència personal de l’autor – durant un curt espai de temps director d’un diari barceloní com el protagonista de la ficció, Dani Santana. Guardonat amb el Premi Sant Jordi que any rere any atorga Òmnium Cultural, Bosch ha sabut traçar una bona història, amb la suficient dosis d’intriga i la justa versemblança per no només atrapar el lector, sinó per assolir un cert èxit en la petita llista de la novel•la en català.

Daniel Santana, presentador d’informatius de la televisió del Grup Blanco és elegit pel Director General del Grup com a nou director del Crònica, el seu diari estrella. Tot i començar amb il•lusió i bon peu, Santana aviat toparà amb les pressions i les misèries que semblen conviure amb aquesta nova responsabilitat per a un periodista de principis i amb un punt ingenu. Paral•lelament assistim a la investigació que el Senza, un periodista del Crònica fa de la degradació del Raval de Barcelona i el terrorisme islamista que troba en aquest barri amb un peu a la degradació, el seu amagatall perfecte.

Bosch utilitza en la trama temes d’absoluta actualitat – ara i en el moment d’escriure el llibre – que no deixaran de resultar familiars al lector. Alhora, Se sabrà tot és un retrat del món de la premsa, amb tensions entre la redacció i els despatxos de direcció, interessos polítics i empresarials que no es poden perdre de vista en una ciutat encara en fase d’eufòria econòmica i un vell periodisme que s’en va. Escrita, a més, amb el coneixement de causa que ha de tenir un periodista bregat com Xavier Bosch, en el seu vesant de crònica de l’ofici periodístic deixa un pòsit descoratjador, càustic, desangelat. Però, de cap manera es pot negar que la novel•la està escrita amb honestedat i coneixement de la tècnica i el material narratiu, fugint dels jocs de mans i amarat de totes les històries reals que calen per fer una bona ficció.

A banda, un dels atractius del llibre són les constants picades d’ullet amb referències a personatges, mitjans de comunicació, etc. que sota noves aparences – com l’homenatge a un veterà periodista, que s’amaga sota el fàcilment reconeixeble pseudònim de Narcís Riera. Com a pista, una frase de l’articulista real, han servit de títol a la novel•la.

Se sabrà tot. Xavier BOSCH. Ed. Proa. Premi Sant Jordi 2009.

Fer de lector (Article publicat a El Matí)

2010-03-15T01:02:00.001+01:00

http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=1185

Des de fa 30 anys hi ha nens i nenes que escriuen contes i els envien al Concurs Literari per a Escolars que organitza l’Òmnium Cultural de Mataró – ara desplegat per tot el Maresme –. Alguns amb la secreta il•lusió de guanyar, d’altres per obligació acadèmica. Des de l’any passat participo en la nit de deliberacions del Jurat, com a lector dels contes que han presentat els nens i joves. He de dir que, en la meva infantesa i adolescència, no vaig participar mai en aquest certamen. D’alguna manera l’habitual peresa es posava de manifest, prematurament.

Arribo a la seu de l’Òmnium, tard. Són tres quarts de nou i vinc amb pressa des de la Universitat.El Jurat ja està reunit. El formen un magnífic poti-poti d’edats que combina poetes, mestres, directors d’arts escèniques i periodistes. Lletraferits, en el sentit més ampli i descriptiu del terme. Jo només llegeixo, poso veu als escrits dels joves contistes. Però sé que la meva tasca té un valor, i gaudeixo fent-la, tot i que ben bé acabem a quarts de dues de la nit.

Gairebé sense poder dir bona nit, començo a llegir el primer conte de la primera categoria, els més petits. Tot és màgia, fantasia, tendresa, barrejant el món més proper amb personatges increïbles. Anem avançant categories, i aviat entrem en el drama, en la descoberta del món. L’idealisme apareix amb l’adolescència, i aviat comencen les històries d’amor, quan més dramàtiques més sentides. La cinquena categoria, sorprèn per la seva maduresa. Estem parlant de nanos de fins a 17 anys, que són capaços d’escriure, ja literàriament, líricament, combinant l’erotisme, el misteri, els sentiments, l’humor o el joc.

Marxem amb la llista de premiats feta. Satisfets. És cert que s’han descartat moltíssims treballs. La majoria d’aquells qui concursaven per la inèrcia escolar, sense el delit del jove apassionat. N’hi ha amb faltes, amb ingènues reiteracions o acotacions que ens semblarien innecessàries. D’altres, evoquen unes realitats tan allunyades del món adult que ens costa seguir-los. Un cop triats, a la nit llarga de reunió del Jurat, se’n llegeixen uns cinquanta. Però si de la selecció que en fan apareix una joia, un escrit que deixa bocabadats als seus membres més venerables i fa obrir als ulls als més joves, ens podem donar per absolutament satisfets.

Si sovint mirem desconcertats als més joves, el Concurs d’Òmnium Cultural per a escolars, ens reconforta i ens alerta: sempre apareix una nova generació que estima i viu, que empeny i vol escriure, vol dir, i – a ben segur - que en sabrà més que tots nosaltres.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

Un passeig pels Encants a migdia (Article publicat a El Matí)

2010-03-07T21:00:00.002+01:00

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1158

A l’amic Aitor P.C., per haver-me regalat un article.

Fa ja uns dies em van portar als Encants Vells. A l’amic que m’hi va portar – passejant habitual d’aquesta fira d’andròmines i papers – li feia una il·lusió sincera descobrir-me aquest racó un pèl feréstec de Barcelona, sota l’scalextric de les Glòries i les escorrialles de l’Eixample, just davant per davant del símbol de la moderna Barcelona que vol ser la Torre Agbar.

Entrem als Encants amb curiositat i el punt de prevenció necessari en tot tipus de fires. Hi ha parades ben armades, ben guarnides, plenes de bon gènere: antigalles, llums o mobles. Per contra, al bell mig del mercat s’hi obre una clariana de firaires més magres, que mostren tot el fato per terra. Tot plegat, d’aquell que val més que no preguntis d’on ha sortit. Tot sembla ben bé pres de la calaixera d’una tia soltera o d’un pis tancat on fa temps que fa olor de resclosit. Les modernitats d’una època, que tanta il·lusió devien fer a una família dels seixanta, avui corren pels Encants Vells, sense cap cura i a pela el metre.

L’amic que m’acompanya m’assenyala algunes parades on els magrebins desganats que porten l’estesa, amunteguen llibres. Els preus són irrisoris comparats amb les llibreries de vell d’Aribau. I per terra i sense cura, s’hi troba l’obra completa de Winston Churchill, l’Esperit de Catalunya del Dr. Trueta i algunes obres – avui ja velles – de Jordi Pujol. No costa gaire imaginar-se un avi convergent amb un menjador ple de llibres que avui els rapinyaires com nosaltres regategem per endur-nos-els per un euro.

Fins una orla dels noranta d’una promoció de Dret de la Central es repenja en un cadira sense cul. Cassetes de betzinera i vídeos pornogràfics, tasses plenes de monedes rovellades, roba vella, material de bricolatge nou de trinca, i els llibres que els marxants descriuen sempre i indefugiblement com a “muy bonitos” i taxen segons el seu pes. Espriu, Maragall o la col·lecció completa de los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a mercè del vent, de la pols i els dits poc curosos dels buscadors de gangues, sense cap feina urgent a fer un divendres al migdia.

En marxem després d’haver escrutat tot el perímetre dels Encants Vells, mentre alguns marxants tanquen per dinar, i algun curiós encara persisteix en la recerca el seu particular Dorado. Marxem amb uns quants llibres i amb la cartera encara a la butxaca. Serà més tard, i lluny dels Encants quan me la furtaran.

Que et passa pel cap (Article publicat a Valors)

2010-03-01T12:33:00.000+01:00

Que et passa pel cap, et pregunta inquisitiu quan accedeixes als seus dominis el Sr. Facebook. Sovint no saps que contestar-li. Ni creus que et passi res de publicable pel magí. Sovint, als teus amics, coneguts i saludats, tampoc tenen massa a dir. No obstant, tots plegats acabem escrivint frases que volen ser brillants, comentem el que diuen els altres, diem compulsivament que tal cosa “ens agrada” i anem de mur en mur, d’amic en amic.

Si anem amb internet a la butxaca, ja ens llevem de bon matí ja responen a la pregunteta, i li podem dir al món que ens acabem de prendre el primer cafè del dia. Més tard, amb el diari llegit – i obertes totes les planes webs informatives i d’opinió – potser val la pena que comentem l’actualitat.

Si estem avorrits, començarem a xafardejar amunt i avall, per veure quines fotografies s’han penjat, quants nous vídeos hem de veure, quantes rialles ens ha de provocar un grup – suposadament – ocurrent, quines indiscrecions corren per poder fer una mica de safareig amb els amics que, gràcies a que estant connectats, sabem que estant a l’altra banda de la xarxa...

Però, tot i que a nosaltres ens sembli tan divertit, això de dir adés i ara, que coi estem fent o pensant, sempre hi haurà qui ens previndrà dels perills del Gran Germà, del control social, de les fuites d’informació, com si cap d’aquestes coses – cas d’existir- focalitzessin la seva mirada en les foteses de la nostra petitesa.

És cert que res és innocent, ni la ràdio ni el ferrocarril, ni la 9a de Beethoven ni el CD. Ara, recau sobre nosaltres la decisió de l’ús que en fem. Del suc que en volem treure: Perquè que les xarxes socials siguin el maldecap que els apocalíptics ens volen fer creure, o l’instantani i plaent passatemps que avui creiem que és, només ho podrem dir nosaltres... amb el que ens passi pel cap, de ben segur.

De la biblioteca al jardí

2010-02-09T00:11:00.004+01:00

Nois i noies de menys de 25 anys en una institució centenària

De la biblioteca al jardí

L’Ateneu Barcelonès experimenta un sorprenent rejoveniment gràcies a l’afluència destacada d’estudiants que el redescobreixen com a lloc d’estudi i punt de trobada.

Text: Joan Safont Plumed.

L'Anna estudia Filosofia a la Universitat de Barcelona, té 24 anys i és una sòcia assídua de l'Ateneu Barcelonès. Va arribar-hi de la mà d'un amic, i ha acabat formant part d’una colla que té el Palau Savassona com a lloc de trobada. Principalment hi va a estudiar i a buscar llibres que no troba enlloc, però considera l'entitat, “una microciutat on hi ha espai per tot. Per l'oci i per estudiar”. L'Anna ja té una rutina a la casa, repartida entre la biblioteca, el bar i el jardí.

Tothom sap que l'Ateneu Barcelonès és una institució històrica i que disposa d'un estatge noble al carrer Canuda. Alguns coneixen el seu paper clau en la vida social i literària barcelonina. Però, més dubtes genera l’edat en que hi entren els socis actualment. Josep Pla tenia 22 anys quan, segons explica al Quadern Gris, el “donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals”. L’escriptor Carles Soldevila estudiava dret i tenia 20 anys quan va accedir-hi, i el periodista Eugeni Xammar explica a les seves memòries que en va ser expulsat arran d'una bretolada.

A la Carla, de 17 anys, li van regalar pel Nadal de fa dos anys la inscripció a un curs d’escriptura de l'Ateneu. “I acabat el curs m’hi vaig quedar”. Al pati, prop de les tortugues i el sortidor, comparteix taula amb en Dani, de 19 anys, estudiant universitari, que, després d’haver assistit a algunes conferències, fa quatre mesos també es va fer soci de l’Ateneu. Es van conèixer a aquí mateix, tot fent un cafè.

Com comenta el President de l'entitat, l'arquitecte Oriol Bohigas, els principals motius que porten els joves a fer-se socis - són en general – l’escola d’escriptura i els descomptes en la quota per a menors de 26 anys. Reconeix que s’ha produït un canvi en l’edat mitjana dels associats quan han entrat a la casa gent de menys edat, “sense tenir cap programa específicament adreçat als joves, sinó que es tracta de joves amb interessos adults”. Bohigas explica que quan el 2003 va accedir a la presidència, no hi havia ningú de jove, però avui ni que sigui mirant les dades de nous socis es comprova aquesta dada, tot i que no existeix una estadística completa sobre els socis de la casa. El president comenta que s’ha plantejat en diferents ocasions si potser a l’Ateneu li caldria programar activitats dirigides al joves, però segons diu “és molt discutible què vol dir activitats dirigides als joves, perquè la cultura admet diferents formes de transmissió, però existeix una cultura per menys de 30 anys i una cultura per menys de 80?”. Potser això, segons el seu parer, es la causa que no es trobin grups estables o homogenis de joves, sinó que aquests es reparteixin segons els seus interessos culturals.

Al bar, un dels llocs més concorreguts, en Toni, veterà cambrer de la casa, confirma l'augment de socis joves que s'ha produït. Creu que donen alegria, però algun inconvenient “Ara que per fi havia aconseguit que ningú poses els peus sobre les tauletes, m'hi hauré de tornar a esforçar”.

El jardí té el cor robat als socis menors de 25. Així ho confirmen l'Ona i la Júlia, de 17 anys, que fa poc més d'un any que són sòcies. S'hi van apuntar sense conèixer la història de l'entitat, i ara quan a classe de literatura catalana els parlen de Pla o Sagarra i la vida de l'Ateneu, els fa molta il·lusió i el senten proper. Quan el jovent baixa al pati a fer una pausa en l’estudi, un cafè o una cigarreta es produeix una convivència peculiar de socis de la tercera edat amb socis adolescents. Tot i el poc contacte que ambdós grups d’edat poden tenir a priori, algunes vegades es produeixen coincidències interessants. Com la Carla i l’Ignacio, soci jubilat, que s’han trobat xerrant, gràcies a la curiositat d’ell, sobre els projectes d’estudi de l’ella.

A prop, un altre soci d’edat, en Joan, es mostra més escèptic. Segons diu, el jovent ha evitat que “l'Ateneu es convertís en un casal d'avis”, fet que “obligarà a canviar l'estatus de l'entitat, que originàriament era com un club anglès amb tots els serveis”. Es mostra satisfet amb els joves, però voldria que s’impliquessin més en la vida de l'entitat. Sinó, diu, “que fan, a banda de l'aspecte decoratiu?”.

El que és evident és que una de les institucions culturals més conegudes i estimades de la ciutat de Barcelona, pren aire i s’endinsa en la nova dècada amb l’entrada d’un nou grup de socis molt joves que reparteixen el seu temps entre l’estudi a la biblioteca i la vida social al jardí, i això que de ben segur que comportarà l’adaptació als temps presents d’una entitat centenària.

Reportatge elaborat per a l'assignatura "Reportatge en Premsa".

Virtuosos (Publicat a El Matí Digital)

2010-02-03T01:29:00.004+01:00

Una dèbil voluntat persegueix a l’home des de l’origen dels temps. Una dèbil voluntat i una propensió morbosa que el mena cap als petits pecats, cap als vicis més o menys vergonyosos. Alhora, l'home pretén oferir en tot moment una imatge digna, correcte, honorable, tot i que per honor ningú es bati en duel als nostres dies.
Tinc debilitat pels qui són imperfectes, pels qui tenen més clarobscurs a la seva vida i a la seva ànima que no pas passatges bellíssims. M’agraden els que han hagut de demanar moltes vegades perdó, i se n’han penedit, per acabar entonant sempre un “ho sento” per qualsevol cosa. Em trobo bé entre els qui no saben res i s’equivoquen molt. Sempre he desconfiat d’aquells qui tenen una solució per tot i un camí recte davant seu. Fujo dels qui tenen tot clar en aquesta vida.
Generalment els virtuosos amaguen els pitjors pecats, i aquells qui no s’equivoquen mai, les maldats més sinistres. Com som els humans ho saps fins l’Església – Santa i Pecadora alhora com és – que amb el seu caràcter meridional i realista, permet el perdó dels pecats, la reconciliació, l’examen de consciència fins al darrer moment.
I és més, la història ens recorda grans virtuosos de trajectòria sinistra i final tràgic: Girolamo Savonarola o Maximilien de Robespierre. Portaren llur fanatisme i incorruptibilitat fins a la darrera conseqüència, tan fos la foguera o la guillotina, mentre pel camí escamparen la tristesa amb el seu caràcter de salvadors predestinats, fos Déu o la Raó qui els guiés.

Portadors de veritat, incorruptibles, immaculats, dignes, sense dubtes, tots ells pateixen d’una profunda desconeixença de la nostra condició d’éssers carnals, dubitatius, covards, vanitosos i mentiders, capaços del més gran bé i les pitjors malifetes. Res de menys aliè a nosaltres mateixos que les faltes, les foscors, les vergonyes o els vicis. Som humans, i qualsevol cosa que creem mai deixarà d’estar tocada per les nostres virtuts i defectes. També la cultura. I la política, és clar.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

Conèixer el país (article publicat a Valors)

2010-02-02T00:46:00.001+01:00

Catalunya té més de 7 milions d’habitants repartits en més de 900 municipis, alhora dividits en 41 comarques, en un territori més aviat petit, limitat per una serralada, un riu i el mar. En aquest petit espai hi tenim – gairebé – de tot. Vora mar tenim platges, cales, deltes, golfs, illes, poblets mariners i ports de pescadors. A muntanya hi tenim valls, rierols, estanys, glaceres, pics i santuaris. Ciutats i poblets animen el centre del país i s’entrellacen en camins, carreteres i vies ràpides.

A tots ens ha passat d’ésser fora i qualsevol carreró o paisatge recordar-nos Catalunya. Potser la semblança és ínfima, potser la similitud només hi és en la nostra ment, un xic pertorbada per la nostàlgia, però segur que al final acabem enyorant-nos, i pensant com n’és de bonic el nostre país! I de nou, fem examen de consciència i, si som sincers, reconeixem que ens queda molt per conèixer a casa nostra.

Quants pobles encara no hem visitat mai! Quants racons només coneixem per imatges? Quants monestirs mai hem trepitjat i a quins castells mai no hem arribat? I no es tracta de les postals habituals del nostre petit país. No parlem de la muntanya de Montserrat o les cases de l’Onyar de Girona, ni l’amfiteatre romà de Tarragona o la Seu Vella de Lleida. Parlo més aviat, de vinyes, de camps de blat, de masies, de carrers de Barcelona.

Descobrir el teu país és com sucar un pinzell molt usat en una paleta plena de colors barrejats. Mai no el coneixerem amb l’ordre d’una guia de viatge ni amb les explicacions rebudes en una excursió turística Potser serà per qüestions de feina, darrera d’amics, per anar-hi a fer un bon dinar, però no serem aliens als records, els sentiments, les simpaties o les vivències que hi associem. Terrassa serà aquell amic de la universitat. Girona, les fires de Sant Narcís. Puigcerdà un viatge quan érem petits. I Catalunya, un país per conèixer, amb plaer.

Publicat originalment al número de febrer de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida"

Dinamitats

2010-01-31T23:32:00.005+01:00

Enceto una setmana de certa tranquil·litat. Gairebé diria de rutina. Una vida social exagerada requereix una assossegament purgatiu. Vull endegar la setmana amb calma. Amb la calma que no s’intueix en la vida política catalana.

Una vegada més l’antropofàgia política que impera al país ha dinamitat un projecte que havia fet bandera de l’esperança. Encara coïa l’espectacle de les darreres consultes, amb retrets i punyalades de tota mena i avui hem assistit a la carnisseria dins de Reagrupament.

No en formo part però els conec. Tenen un missatge clar i atractiu: independència i regeneració democràtica. Ras i curt, sense complexitats ni circumloquis. Generaven unes expectatives elevades, menors que els seus desitjos, però eren observats de ben a prop per la resta de partits nacionalistes. Es deia que podien fer forat. Avui, acaben de batre un rècord nacional. Han estat, després d'Esquerra, els més ràpids de passar de la il·lusió a la frustració, amb el mèrit de no haver participat en unes eleccions.

Potser tot plegat ens ve a demostrar que fer política és molt més complicat del que sembla, i que quan la intransigència impera en un programa i en una actuació sempre hi ha el perill que l’acabi devorant. Així doncs, per més romàntics i amants de l’estètica que siguem els catalans,és evident que només amb il·lusió i lírica no s’uneixen i es fan treballar en un projecte comú tants tarannàs amarats de tots els caràcters de la nostra humanitat: ira, supèrbia, vanitat, ...

Tocant de peus a terra, no deixa de ser curiós, però, que si el projecte de RCat (en aquests moments a l’UCI) havia de dinamitar el sistema actual - com fa anys havien de desaparèixer alguns partits fruit de l’embranzida d’altres de més ambiciosos – el panorama avui sembla més estable que mai pels partits tradicionals. Alhora, si uns dels objectius del moviment era evitar un tercer tripartit, ara per ara no hi ha res perdut. Tot i que a Reagrupament li costi aixecar-se d’aquesta trompada sempre hi haurà vies directes i segures per assolir-lo. I aquí és on Artur Mas ha de jugar les seves cartes.

Com a detall, en el cas particular de Laporta, la seva indecisió a l’hora d’escollir candidatura, a hores d’ara, potser té premi.

Naixement

2010-01-25T23:34:00.001+01:00

Vaig néixer tal dia com avui, un 26 de gener, de fa 26 anys entre els carrers Casanova i Villaroel de Barcelona, a l’Hospital Clínic i Provincial, més aviat cap al tard. La Transició s’havia esllanguit, Felipe González consumia el seu segon any de govern enmig de conflictes laborals i l’URSS encara tenia un peu a mig món.

Tot i l’assenyalat del dia, el meu paper aquell dia de 1984 va ser molt minso. La veritable protagonista d’aquell dijous va ser la meva mare. Havia sortit de comptes ja feia dies, i jo em resistia tossudament a néixer. El part va durar hores, i finalment vaig treure el cap a les onze tocades de la nit. Noctàmbul per una nit. La nit del meu naixement.

Cal dir que – literalment - em van haver de treure d’allà dins, doncs m’hi devia trobar la mar de bé. Com he dit, la que va viure i patir el meu naixement va ser la meva mare, que per aquelles dates tenia vint-i-set anys. Un més dels que avui celebro. El meu pare – tres anys més jove – a l’edat que tinc ara, ja s’havia fet un fart de portar-me a coll.

Allà a l’Hospital, esperant-me hi tenia el meu pare – que, evidentment, va immortalitzar el moment – i les meves dues àvies.. No sé com va anar el fet de posar-me el nom de Joan. Abans de veure la llum, els meus pares no sabien si seria un nen o una nena, i tenien alguns noms triats. Vaig ser nen, i Joan em va escaure. Aviat vaig conèixer, també, els meus avis, l’Alfonso – que de seguida va decidir que seria soci del Barça – i en Francisco, de qui en vaig ser el primer nét.

L'estilet de la sinceritat

2010-01-25T01:43:00.000+01:00

He sentit moltes vegades gent que es va vantava de ser – sobre totes les coses – una persona sincera. Persones així consideren que el valor principal en qualsevol relació, tan sigui familiar o d’amistat,de parella o fins professional, és dir sempre la veritat. En principi no em sembla malament. Ara bé, també penso que molt sovint aquesta sinceritat està sobrevalorada. És a dir, no em serveix de res pensar que aquell amic em dirà exactament el que pensa de mi, les intencions que ha tingut o les estratègies que teixeix, si en tota la seva actuació no hi ha gota de lleialtat. Gràcies, però no vull saber la teva absurda veritat si aquesta se m’ha de clavar com un estilet. Perquè cal saber la veritat , si no té un fons de compromís amb l’altre, si es tracta d’una traïció dolorosa, si està construïda sobre mil mentides, si no és més que un punyal amenaçant?

Prefereixo oblidar que no se m'ha estat lleial. La lleialtat l’he estimada sempre com un valor important a la vida, perquè no puc comprendre la traïció. Per això no em crec la sinceritat buida, el parlar per parlar, la tranquil•litat de la confessió farisaica. He de dir que estimo el perdó, atorgar-lo i necessitar-lo, i ben sovint el persegueixo quan reconec una falta. Però no podem desvirtuar-lo amb les nostres petites traïcions quotidianes. Ens cal i el donem sempre que és necessari, però no volem explicacions amb pels i senyals d’aquells qui estant orgullosos de ser com són i mai creuen fer res de dolent, sinó l’honrada lleialtat dels imperfectes, dels qui s’equivoquen, dels temorosos de la veritat.

La sinceritat, si no és lleial, és falsejada, té trampa, no serveix per res. Si no es que qui l’executa en realitat vol clavar-la fins l’ànima, emmetzinant-nos amb bona consciència.

La novel·la dels alegres anys 20

2010-01-22T10:30:00.003+01:00

Qui era Jay Gatsby? Era, com deien, un espai alemany durant la I Guerra Mundial? Un nebot del Kàiser? Era potser un contrabandista d’alcohol? Tots s’ho preguntaven mentre acudien en massa a les sumptuoses festes que organitzava a la seva residència de West Egg, a les afores de Nova York. Allà, en aquella mansió, hi havia tot el luxe que un convidat podia esperar, tot el plaer que es pogués processar. Tot i això, sempre queda un pòsit d’insatisfacció, de tristesa, de desànim en l’amfitrió, que semblava organitzar aquestes vetllades amb un objectiu inacomplert.

Retrat d’una època i d’una forma de viure-la, Francis Scott Fitzgerald traça uns individus desvagats, de festa en festa, i de temps en temps. La generació que ha passat la Guerra Mundial, i viu l’avui com si no hi hagués demà (I quin demà els espera!). Rics no immunes a cap pecat humà ni a perdre’s pel camí, nois i noies massa viscuts per fascinar-se, massa joves per no ser ingenus. De tots ells, potser només Nick Carraway ens és presentat com un home prou generós com per buscar una complicitat amb Gatsby – o potser d’alguna manera, deixar-se utilitzar per ell, en aquesta història d’amor plena de cotxes, d’alcohol, de nits, de jazz..

Fitzgerald, amb una vida digna dels seus “Gatsbies”, va acomplir amb El Gran Gatsby una de les més famoses obres de la generació perduda... aquella generació que va passar per tots els estadis d’aquesta novel·la: el luxe, l’alegria, la melangia, la desesperació i la tragèdia.

El Gran Gatsby. Francis Scott FITZGERALD. Ed. 62. Les millors obres de la literatura universal.

La impressió

2010-01-21T00:58:00.001+01:00

Quan escric no penso en ningú en concret. Les meves espaiades indignacions no tenen cara i ulls més enllà de comportaments que veig, i els molts entusiasmes indissimulats d’aquests escrits són força més evocatius que el que pot semblar. Escric, més aviat, de forma impressionista – i em perdonin els mestres! – només intentant plasmar una aproximació a una certa idea, el record d’una escena viscuda, un detall que pugui inspirar una categoria.

De tota manera, hi ha lectors que em sobrevaloren. I pensen que quan escric un article – sempre massa breu suposo – ho faig tot fent punteria, ben assegut. Ex catedra, evidentment. La major part de la meva solemnitat i pretesa autoritat, fa riure, no va enlloc. Els meus articles neixen de forma molt planera, tot caminant, passejant, fent el flâneur, observant encuriosit...

Una impressió és com un caramel: de primer el desembolico, no en sé ni el gust. El començo a paladejar: Hi reconec la punta de sabor que tot just treu el cap. Si tinc temps, continuo donant-les-hi voltes. Tan sovint els oblido, em fugen, potser els escupo. O me’ls empasso. Quan m’assec a l’ordinador, reapareixen. I més o menys així escric les bones impressions. Sovint, però, no tinc massa temps per gaudir de la llaminadura: l’actualitat, la polèmica, la pressa... Tots els grans enemics de la mandra que requereix l’escriure, fan que el caramel sigui més aviat amarg i que d’un bon començament n’aparegui qualsevol cosa.

No poder rumiar el que voldria escriure, torna l’article dur, poc digerible, cantellut, massa obert al pim-pam-pum. Com fet sense ànima i per obligació, l’article no diu res. I diu massa, perquè s’hi troben rostres i paraules que – de poder-m’hi aturar un xic – haurien quedat en un estat d’evocació. Suposo, davant d’aquests casos,els lectors tenen raó d’enfadar-se, i la obligació de no fer-me cap tipus de cas.

Acabat l’any 2009: anàlisi i futurologia (Espai Hayek - Fundació Catalunya Oberta)

2010-01-18T23:36:00.002+01:00

Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta.

Que fàcil!

2010-01-18T00:43:00.001+01:00

Davant de les reaccions dels països occidentals al terrorisme o els intents d’ordenar la immigració, sempre hi ha l’article fàcil de fer. Un article d’aparença profunda i dolguda, que permeti assenyalar i situar-te al capdamunt del pedestal de la superioritat moral. Un article agraït.

Quan un fanàtic intenta fer volar un avió pels aires, la reacció natural d’un govern responsable és extremar les mesures de seguretat, trobar formes de filtrar els qui utilitzen els avantatges d’un món interconnectat per traspassar la por, i depurar totes les responsabilitats que calguin.

Quan la manca d’una política clara dels governs en un tema tan delicat com la immigració il•legal, converteix en insostenible la gestió dels serveis públics i la convivència ciutadana, el sentit comú i el principi de subsidiarietat ens indiquen que l’Ajuntament ha d’intentar prendre les mesures que consideri adequades per evitar situacions indesitjades.

Ara bé, sempre hi ha qui es creu amb molta més saviesa que la resta, amb més principis i amb més judici. Tan des de la tribuna d’oradors, des de la tertúlia de la ràdio o el comentari del tallat. Els americans – i els francesos, anglesos, italians, i aviat els espanyols – volen controlar el món a través de la seguretat, que – com sap tothom – és la pitjor enemiga de la llibertat. L’Alcalde i els regidors del govern municipal de Vic (CiU, PSC i ERC) són uns xenòfobs i uns racistes que fan el joc a l’Anglada.

Aquest és l’article fàcil que no faré mai. Hi ha temes complexos que cal preparar i defensar adequadament, i de cap manera es ventilen amb un titular o una frase per quedar bé. No he entès mai com alguns sempre els tenen apunt, a tan el quilo, ben fàcils de fer i consumir. Evidentment a continuació de l’article fàcil no hi ha mai cap possible solució. Mai hi ha cap proposta. Que fàcil!

Afortunat

2010-01-15T00:58:00.000+01:00

Si fa sis mesos engegava a dida la meva professió sense drecera a la vista, i amb més incertesa que determinació, avui he de dir que n’estic orgullós. I no només perquè en el meu interior, l’esperit flâneur guanyava sempre la partida a la meva consciència d’advocat, sinó perquè l’esdevenir ha estat molt més profitós del que m’esperava. Amb la distància d’aquest temps, veig que el canvi ha estat encertadíssim: he recuperat un tarannà i una gent, m’he endinsat en móns que només intuïa i les portes que s’obren – com en un vodevil – són absolutament temptadores. Tinc quarter d’hivern i estiu, tinc llibres i tinc futur. Esperança, llengua i fortuna. Sorpreses, errors i victòries. Tot m’ho he anat trobant gràcies a caminar a poc a poc, sempre tafaner i sempre xerrant. Sempre amb bones companyies, o amb les dolentes, que són les millors, i mai pendent del temps que he gastat en l’empresa que comença. Aquesta és la meva fortuna, capritxosa, benaurada i imprevisible dama que només em nega un desig... Per ara.

A la desesperada

2010-01-14T01:08:00.001+01:00

Les enquestes no podien ser més funestes. La derrota sembla que després de 30 anys de govern ininterromput del mateix signe polític està més a prop que mai. D’aquesta manera, amb la por al cos, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, l’Alcalde Hereu ha aparegut anunciant a bombo i platerets la – seva – intenció d’optar als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Evidentment, a ningú se li escapa que tot plegat fa ferum a Fòrum de les Cultures.

A més, l’anunci del batlle de Barcelona, amb premeditació i traïdoria , ha agafat en fora de joc a tothom, obligant-los a donar suport a la seva cortina de fum. Per la seva banda, la reacció estúpida i histèrica de Jaca (que no sé quantes vegades li han de dir que no la volen com a seu olímpica) encara donarà oxigen a la proposta.

Barcelona ja va ser olímpica. I ho va ser amb un èxit espectacular i indiscutible. Al bon record hi ha comptat les calamitoses seus posteriors i la nostra tendència natural a la nostàlgia. Però si els Jocs del 92 van ser una bona manera de posar Barcelona al món i recuperar l’autoestima de la ciutat, l’herència maragaliana enverinada del Fòrum de les Cultures va convertir-se en un despropòsit saturat d’estètica i ètica new age.

Avui, quan més necessitada està Barcelona de lideratge i reformes urgents i precises, la solució dels qui des de 1979 tenen majoria al saló de la Reina Regent és apostar per una proposta megalòmana que una vegada més ha de transformar la ciutat, una sortida endavant a la desesperada que esperen que els salvi d’una previsible derrota més que no pas alleugeri cap dels molts problemes que té la ciutat, i que aquesta vegada no se solucionen amb reformes urbanístiques i crides al turisme.

Tot plegat, la bola de neu que engolirà als governants desesperats que no conceben cap altra proposta que continuar adormits en uns usos i costums repetits, desganats, sense possible cop de timó.

Parlar del temps

2010-01-13T01:31:00.001+01:00

Aquest dies vivim un autèntic allau d’informació meteorològica. Neva arreu, fa molt fred, plou i hi ha ventades. Som al mes de gener. I que s’esperaven? La notícia seria que nevés al mes de juny, tot i que alguns ho podrien prendre com un miracle o el presagi de la fi del món. Llavors si que estaria justificat obrir amb la notícia del temps... però mentre nevi a Puigcerdà a primers d’any, ocupar cada dia quinze minuts de telenotícies, infinits segons de ràdio i unes quantes planes de diaris, em sembla informació prepolítica, dictatorial, franquista. Parlar del temps per no parlar de res.

La informació de serveis té utilitat, però al nostre país vivim una autèntica devoció pels endevins de la meteorologia, inaudita al món. Són estrelles, amb molts minuts de televisió al seu servei, i amb èxit absolut. Indiscutibles. S’imaginen un corresponsal als Estats Units o un analista econòmic amb deu minuts al seu servei per aportar dades, presentar reportatges o tenir feed-back amb els televidents?

Personalment mai m’ha agradat la informació del temps. No m’interessa. Si plou agafaré el paraigua. Si fa fresca em posaré una jaqueta, i si fa un sol espatarrant ulleres de sol. Parlar del temps em sembla una autèntica buidor, l’excusa per no ficar-se en política ni en problemes. Qualsevol dia després de parlar de les calamarsades, ens apareixerà la inauguració d’un pantà. Alerta.

Sopars d'aniversari

2010-01-12T01:03:00.002+01:00

Ens reunim ja només quan algú fa anys, de gener a desembre des de fa temps. Costa triar lloc, i sovint no hi podem ser tots. Potser alguna vegada hi hem acudit per obligació, sense masses ganes de tornar a parlar de fa més de quinze anys, de recordar les mateixes sèries de televisió, d’explicar els acudits de sempre.

Però ens agrada celebrar els anys, i un cop a taula comencen les bromes. Fa tants anys que ens coneixem que sobra qualsevol comentari previ. De seguida som al dia, i tots tenim alguna cosa nova per explicar-nos. Sovint han passat alguns mesos entre sopar i sopar. Però entre copes i rialles, de tan en tan, apareix la “depressió” de veure’ns grans, just nosaltres que ens vam conèixer en bata i alçant un pam de terra. Si llavors el nostre món era el pati, i fins ell ens el volíem menjar, avui el nostre món hauria de ser el futur i ja no valdria ser de sucre, ni negar-se a jugar.

I quan marxem, rememorant aquella història infantil que encara ens fa riure, potser algú lamenta que només ens veiem d’aniversari en aniversari, de gener a desembre, i que ho hauríem de repetir més sovint. Tots diem que sí, convençuts però que ho hem d’assumir, cada vegada ens atrau més un passat feliç que un present fressat. El passat d’aquests sopars d’aniversari.

La feina ben feta

2010-01-11T00:29:00.000+01:00

Avui el Barça ha començat el partit d’avui amb el Tenerife - del record - molt malament. La imperícia de Márquez i el poc encert del mig camp han estat apunt de costar-nos un gol, o més. L’estava escoltant per ràdio, i per fortuna tenia la feina acabada, sinó m’hauria posat encara més nerviós. Finalment han arribat els gols. Un, dos, tres, i fins a cinc hem fet aquest vespre al Heliodoro Rodríguez López, amb hattrick de Messi. Un resultat aparentment de patxoca que no ha agradat gens a Pep Guardiola, i així ho ha fet nota a la sala de premsa.

Sovint fem les coses de qualsevol manera i la fortuna ens fa que ens en sortim. És això tan nostre de si l’encerto l’endevino, no ve d’un pam, tal dia farà un any, pel broc gros. La improvisació i encomanar-te als déus. De tan en tan, però, hi ha algú que ens recorda que així no es fan les coses bé.

A L’anunci d’inspiració pujolista que ha fet Estrella Damm , la radiant Irene Montalà ens diu – després d’imatges d’en Pep i l’equip – que la feina ben feta no té fronteres ni té rival. Avui, Guardiola trencant l’esperit d’eufòria després de golejar un equip que al principi del partit es veia passant-nos per sobre, tot i les seves limitacions, ens ha tornat a recordar que que podem salvar un partit, una nota, un encàrrec, una feina... però si volem triomfar, anar més lluny, ser els millors, ens cal fer sobretot les coses bé.

I fer les coses bé vol dir estar preparat, treballar, ser curiós i no estar mai satisfet, tenir la dosi d’ambició justa per voler ser el millor i no acontentar-se amb fer les coses de qualsevol manera. Potser llavors no es tenen rivals.

A Jaime Gil de Biedma

2010-01-08T01:42:00.002+01:00

No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

I la vida anava prou en sèrio, tot i que ell ja l'havia viscuda tota. Avui fa vint anys del seu traspàs. Va estremir a molts abans de mi, entre ells va apassionar a ma mare, i ara quan m'encurioseix, voldria homenatjar-lo. Homenatjar-lo amb l'aplaudiment etern, ara que diu tantes coses com jo les voldria sentir.

La màgia dels Reis (Article publicat a El Matí Digital)

2010-01-07T00:18:00.002+01:00

Diuen que la veritat sobre els Reis és la primera bufetada de la vida, i alhora la primera prova de maduresa. Descobrir que el Tió no menja mandarina i caga regalets; que el dia 5 es produeix una confabulació meravelloses; que les dents no van a parar enlloc i que com aquestes ens trobarem mil i una ficcions molt més belles que la rutilant veritat, suposo que et fa créixer. A pesar de la suposada pèrdua de la innocència, el record passat el temps és la felicitat que hem d’agrair als mentiders que més estimem. Els pares.

Però que n’estavem de convençuts que Orient era un lloc mític; que només desitjant-la – i demanant-ho de forma educada – rebríem la recompensa per portar-nos tan bé; que el Pare Noël no existia ni era nostre com els tres Reis....

Tinc gravats molts matins de 6 de gener, moltes nits anant a dormir amb la tan habitual impaciència. Preparàvem pastanagues i aigua pels camells, alguna cosa dolça pels Reis. El sopar era llarg després de la cavalcada, però havies de desaparèixer aviat, que els reis no et podien trobar despert. I mai t’hi trobaven. L’endemà la fantasia es materialitzava en una bicicleta o el tren de “playmobil”.

De res servien les vulgaritats dels nens descreguts que intentaven ferir-te amb la suposada veritat. Pobres desgraciats que els seus pares els havien de comprar els regals! I de sobte, de manera natural, com vam descobrir la mort dels avis o l’atracció per les noies, entraves a formar part de la cohort dels mentiders davant dels teus cosins petits o els nens del teu voltant. I renaixia tot plegat enmig d’una època de no creure’s res! Tu no n’eres protagonista però en comparties el secret mentre atiaves la il•lusió, com abans havien fet tants d’altres!

I massa jove per engrescar als nens i massa gran per creure-hi de nou, no us podeu imaginar com enyoro la màgia del dia de Reis.

Publicat originalment a la meva secció "El Vermut" del Matí Digital.

El basar de les confidències

2010-01-05T00:19:00.004+01:00

Explica Nick Carraway, el narrador del Gran Gatsby, que la seva natural reserva de judicis el va portar a ser víctima de llaunes recalcitrants que, detectant-lo com a pacient oient de les seves disquisicions, s’entestaven a compartir amb ell les seves confidències. De res, segons ens diu, servia fingir-se mort de son o preocupat o demostrar-los, lleugerament, una certa hostilitat. Sempre tendien a adherir-s’hi per explicar-li els seus secrets, per més estrambòtics que fossin, generalment de molt poc interès.

Com el personatge d’Scott Fitzgerald, sovint he estat víctima de tot tipus de llaunes, venedors de secrets i confidents dels que no els interessa per a res la teva vida. Per contra, la seva me l’han confiada tota. Amb pèls i senyals, amb tot detall, sense demanar-me’n opinió però obligant-me a escoltar-los. No estic parlant, en cap moment, d’amics. Ni dels meus propis confidents. Estic parlant d’aquells passavolants desenfeinats, d’aquells saludats dels qui sovint recordes vagament quan els vas conèixer, de figuretes que passen per la teva vida - portant-te més mals de cap que recompenses - que a banda d’una gran necessitat de confessar-te les seves penes o afanys, et volen ben endinsat en els seus problemes fins l’esgotament, just quan, alehop!, són capaços de capgirar la situació i acusar-te d’intentar entrar a les seves vides, de ser un tafaner, quan ni tan sols t’has atrevit a preguntar-los res.

Sovint penso que tot plegat es deu al fet que la gent no es va a confessar ni acudeix a la psicoanàlisi. Llavors, el primer innocent que troben amb la meva predisposició a escoltar i la meva curiositat innata, els sembla que porta sotana i té una retirada al Dr. Freud.

Fer-se gran (Article publicat a Valors)

2010-01-04T22:53:00.001+01:00

Sovint, el detall més insignificant ens ve a dir que l’edat s’assembla a un rellotge d’arena. Cada minut, cada hora, cada dia, cau un granet més de sorra. Cada setmana, cada mes, cada any, som una mica més grans. Un esdeveniment del que se’n celebra el vintè aniversari, i nosaltres recordem nítidament; un nen que coneixem des de que va nàixer i ara ja és un vailet, papers de quan anàvem a escola que trobem per casualitat; el nostre aniversari, un any més.

Segurament ja hem acabat d’estudiar, ens obrim camins incerts cap a la maduresa que any, rere any, ens la situen més enllà. O potser no, potser encara vaguem sense destí mentre esgarrapem per uns dies el despreocupat “forever young”. Fins i tot ens creiem a temps de prendre un altre sender, de girar cua i tornar a començar, sempre amb l’experiència curulla de moments i vivències.

Sabem que ja no som uns nens, en som conscients. Ens voldríem allunyar de l’estèril rebequeria infantil, de la vanitat adolescent i de la xerrameca neuròtica. Voldríem ser serens i savis, invencibles i tendres... però ja no podem esperar de la vida ser una espècie de superherois, una vida més, un bonus track. Som. Som els fills de les nostres experiències ja, som els qui encara hem de demostrar, però no tenim l’excusa del serem.

I quan el desànim de veure’ns grans, de veure’ns despullats del poder de dir-nos mentides ens pugui atrapar no s’hi val ja embriagar-nos, com recomanava Baudelaire “per no ser esclaus martiritzats del temps” perquè fins i tot ja no sortim tan com solíem, i ens ve més de gust un bon sopar i una conversa.

Ens hem fet grans, ja no som els nens que vam ser ni els despreocupats de dinou anys. Podrem dir que som una mica més experimentats, en defensa pròpia, i segurament mantenim la curiositat inicial, però no sabrem de cap manera si tot plegat és una maledicció eterna o un benaurat plaer. Vostès mateixos, ens hem fet grans i no recordem que volíem ser quan hi arribéssim.

Publicat originalment al número de gener de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

Pel cantó de Proust

2010-01-04T00:10:00.002+01:00

L’entrada a l’obra de Marcel Proust no pot haver estat millor. Per “Combray”, per l’entrada principal, per la primera part de “Pel cantó de Swann, primer volum de “A la recerca del temps perdut”. Aquest primer llibre de la magna obra de Proust, editada molt bellament per Viena i brillantment traduïda per Josep Maria Pinto, amb el desig de posar al davant del lector el text de l’autor francès i deixar que aquest parlés, sense que es notés en excés la mà del traductor, enceta alhora l’esperança de poder continuar en la nostra llengua i en el nostre temps els camins de “La recerca”.

El poder suggerent i atractiu de l’obra de Proust, l’atmosfera sensorial i sentimental que embarga al narrador, i la dèria pel temps ja estant totalment prefigurades en aquest primer volum. El record que, des del llit s’inicia de l’estiueig a la vila prop de París, el campanar de l’església, la mare, i – evidentment – la famosa escena que dota l’estil de símbol: el tros de magdalena sucada en un té, evocació d’aquelles visites a la tieta Leonie...

Entusiasmat m’explicava Josep Maria Pinto, que “Combray”, és dins de la gran catedral de “A la recerca”, la més belles de les petites capelles. I com endinsant-nos en aquest sagrari íntim, ornat i ple de detalls, proclamem la nostra fe en la literatura i ens convertim en devots de la sensual, melangiosa, sensible ploma de Proust, tot fent-nos evident el desig de seguir els camins de Swann i de Guermantes, de seguir l’adolescent curiós darrere dels arçs blancs, en la visió de Saint-Hilairie, per entre els camins del seu paratge.

L’experiència és formidable, contagiosa i incurable. Entrin-hi, si els ve de gust.

Combray de Marcel PROUST. Traducció de Josep Maria Pinto. Ed. Viena, Col. El Cercle Viena.

Aquest any

2009-12-31T02:11:00.000+01:00

El 2009 ha estat un any estrany. Vaig començar-lo amb quimio i l’acabo amb ètica. Vaig iniciar-lo essent un malalt i l’acabo com a estudiant d’un màster de Periodisme. Literàriament ha estat un any de descobertes: De Plató a Thomas Mann, de Robert Frost a Marcel Proust.

Aquest any l’he intentat compartir amb els meus bons amics de sempre i els nous camarades. He estat a Oxford, i he conegut el Mas Pla.... i incomptables vegades m’he aixecat a l’estadi o davant del televisor per celebrar un any llegendari pel Barça – Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, d’Europa i Mundial de Clubs. Pel que fa a espectacles, - a banda d’òpera - he pogut veure en directe a Leonard Cohen i U2, i això fa història. Els moments oficialment històrics, la solemne política, els grans discursos.... ja veurem.

Ben bé que en aquests 365 dies he tingut temps per la ràdio, pels articles, pels cafès, copes i rialles, fins m’he deixat seduir per la Barcelona de 1914, i poc a poc encarrilo el futur, que és demà.

Els escenaris on he viscut l'any 2009 han estat l'hospital, l’Ateneu i ben aprop dels meus estimats. L’he viscut per tot arreu. I fins així el veig ple de records, de somriures, de pensaments, d’algunes decepcions i moments d’indecisió, però sobretot d’esperança i d’il•lusió.

Per l’incert futur no demano massa, només que la dècada que ve, si pots ser, sigui tan rica com aquest any, tan prodigiosa com aquests mesos, tan meravellosa com aquest any que va començar trist i ha acabat com mai.

Bon any 2010!

L'ética

2009-12-30T01:22:00.002+01:00

L’ètica preocupa als periodistes. D’un temps ençà hem passat d’herois a malvats, i com a bons masoquistes ens torturem contínuament i volem saber el perquè d’aquest fracàs. I no estem parlant de tomàquets ni falòrnies, estem parlant del desprestigi de la premsa escrita, de la ràdio i, també evidentment, de la televisió. Segur que si preguntem pel carrer – en una d’aquestes enquestes de per riure – quines són les professions, les vocacions més desprestigiades, entre les primeres apareixerien l’advocacia i el periodisme. Ambdós són vistos com amorals només moguts pel prestigi o els diners, capaços de vendre’s la mare per un titular o una absolució, sense cap interès per la veritat.... Comparteixen tòpics i misèries, tan diferents com semblen a simple vista.

Malgrat tot, es reflexiona sobre l’ètica. L’ètica professional, l’ètica periodística. I tan sovint ens hauríem de preguntar, si els nostres dubtes ètics, si el mateix dubte sobre l’existència de l’ètica en la nostra faceta professional, no té a veure amb la presència o absència d’una ètica política, social, religiosa, ciutadana. Perquè, seriem capaços d’establir que existeixen una sèrie de valors, de comportaments morals inherents en el qui escriu amb vocació periodística, sense preocupar-nos de quins són els valors que imperen en la societat en la que el periodista treballa? Seriem tan petulants de fer grans consideracions sobre quina és la nostra ètica, sense pensar que pertanyen a una societat que tantes vegades el tòpic diu que no té ètica?

Seguirem llegint, i seguirem pensant. Em sento massa ple de dubtes per emetre judicis.

Mon cor estima un arbre

2009-12-29T02:08:00.002+01:00

El jove Miquel Costa, que de cap manera s’imaginava que acabaria essent capellà, passejant per l’illa s’identifica vivament amb un arbre. Som a 1875 i és un apassionat poeta. Té afanys, se sent agitat. I a aquell arbre, un pi aferrat als penya-segats de Formentor que es doblega i manté per sobre el mar i sota el cel, pren com a exemple i senyal.

Molts seran els motius d’angoixa, els temporals i els defalliments en la vida de Costa i Llobera, però com el pi es vol mantenir ben arrapat a la terra. Quan fins i tot la sensibilitat, l’amor a una bellesa com l’eterna primera del verd del seu pi són el motiu del seu poema, no vol que aquests l’allunyin de l’estoïcisme ideal, d’una necessària serenor que reclama i enveja a l’arbre amat! I el pi de Formentor, aquest arbre mític, davant del clam del poeta, de l’homenatge que ens llegà el pollencí, que es manté ferm davant de les ventades i orgullós “riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real”, fmanté la seva fermesa, la seva serenor, la seva magnificència.

D’alguna manera, i a pesar de que sovint hagi renegat del romanticisme, fa dies que no em trec del cap aquest poema del capellà-poeta mallorquí, i d’alguna manera em sembla com si jo també volgués estimar un arbre, tenir un senyal, una penyora que em recordés que cal vèncer, que cal resistir les envestides del vent i els elements, de la vida i el temps. Que potser pensarem en deixar-nos caure, que ens sentirem gairebé doblegar, però que quant alegre serà tornar a ser qui som, més forts, més vius, més alegres!